dijous, 16 d’abril de 2015

Des de l'heterodòxia

La litúrgia de l'aigua, a una Vetlla Pasqual dels anys 80 a Gualba (Jobac)
Sovint quan faig la meva feina editorial, al CPL, de buscar il·lustracions per als textos relacionats amb la litúrgia, tinc ben bé la impressió de passejar per un camp de mines. Quan trobo una imatge que a mi em sembla expressiva, no passa la prova del cotó dels meus companys liturgistes: perquè el celebrant no s’ha posat la casulla, perquè el pa de l’Eucaristia porta llevat i no n’hauria de portar, perquè el calze no té el revestiment interior que diu la norma, i un llarg etcètera. M’adono de la meva ignorància litúrgica i de la distància entre la praxi habitual del meu entorn –de parròquia, de moviment i ocasionalment de monestir- i la norma litúrgica. Una vegada vaig passar pel tràngol de no rebre la comunió, en una parròquia, a Marsella, i encara no he entès per què: era hivern, per tant se suposa que no era una qüestió d’escot o de mànigues, vaig parar la mà, com tanta altra gent dins d’aquella celebració, però el celebrant, a qui no coneixia de res, em va mantenir al marge i es va negar a donar-me la comunió. De fet va ser una missa on fins aquell moment m’hi havia trobat bé. Parlant-ne amb el meu marit, vaig arribar a la conclusió que no havia posat bé les mans. No em van donar cap explicació (a més, en francès, les subtileses tampoc no m’eren fàcils) i vaig sortir plorant.
De fet a mi m’encurioseix i em sol interessar l’explicació que hi ha al darrere de cada norma, i penso que encara que no ho entengui tot, si hi són és per algun motiu. Una altra cosa és que pensi que les normes han de ser inamovibles i inflexibles. Inamovibles, perquè les teologies, els costums, les cultures canvien i per tant allò que en un segle té un sentit en un altre el perd o canvia el significat. És com les sabates vermelles del papa, que no formen part de la litúrgia, sinó del costum. L’origen, com a privilegi de l’emperador, té la seva gràcia històrica però avui l’analogia del papa amb l’emperador més aviat fa mal i enterboleix el missatge.
Quant a la flexibilitat, recordo que les experiències més profundes, que m’han fet connectar millor amb la meva fe en Jesucrist, segurament no han estat gens ortodoxes.  Recordo la joia de la meva primera vetlla pasqual (l'any 1979), en la qual –a més a més de tot el que cal- ens vam pintar els rostres (un signe que deu esgarrifar qualsevol liturgista com cal J). Jo venia d’un context amb molts anticossos antieclesials i era la primera vegada que celebrava la Pasqua, i la celebració em va impactar. Però quan tractava d’explicar-ho a una amiga, només em sortien les cares pintades. Encara avui la Pasqua em porta aquesta visió amable. Aquest signe, en la seva simplicitat, va ser eficaç i no cal incorporar-lo a cap tradició litúrgica, però va fer la feina principal, ajudar-nos a connectar amb la font. És el mateix que passa quan participes en una Eucaristia de petit format, a casa d’algú, amb amics, prescindint d’algunes de les formalitats habituals. El caliu de l’amistat i la senzillesa del gest transporten al sopar amb l’Amic. Reconeixes Jesús com en el gest d’Emaús: en l’actitud amorosa, en el compartir, en la fracció del pa. L’actitud reverent és en el fons i no en la forma.
Jo veig les normes litúrgiques com uns caminadors, com un ajut per garantir el sentit autèntic, universal i comunitari de les celebracions, no pas com una cotilla, perquè a Déu no el podem pas encasellar.

Doncs res més. Molt bona Pasqua!
(Publicat a Catalunya Cristiana el 12 d'abril de 2015)