dijous, 16 d’abril de 2015

La litúrgia és la Bíblia en acte

Aquesta tarda he estat al IV Congrés de Litúrgia de Montserrat, a la Facultat de Teologia. Es feia l'acte inaugural i la primera de les ponències, a càrrec del bisbe Julián López. Per a mi és una bona ocasió per aprendre, i per veure i escoltar en viu i en directe algunes patums. O sigui que agraeixo l'ocasió que em brinda el CPL per anar-hi i en cert sentit per participar-hi a través de la comunicació que farà demà en Jaume Fontbona, i a la qual des del Consell hem pogut fer aportacions.
He de dir, però, que a mi el món acadèmic i el món eclesiàstic m'enfarfeguen. Aquelles intervencions inicials de cinc persones, cadascuna de les quals saluda amb el tractament corresponent els arquebisbes, bisbes, participants de fora de Catalunya, monjos, monges, religiosos, religioses...i al final de tot la tropa de senyores i senyors diguem-ne "normals" de la qual formo part, es fa llarguíssim, pesadíssim i, si m'ho permeteu, una mica inútil. Alguns dels oradors aporten, a més, un ego que converteix allò que hauria de ser una breu salutació inicial en una petita ponència sobre un tema que ve al cas... o no. M'ha agradat la senzillesa del bisbe Pujol i la intervenció de l'abat de Montserrat, sempre tocant de peus a terra. S'ha citat diverses vegades el papa Benet, mentre que Francesc passava de resquitllada. S'entén per la trajectòria teològica de Benet i perquè avui és el seu "cumple", però potser faríem bé de preguntar-nos quina és la litúrgia que ha d'acompanyar les perifèries a què ens impulsa el papa Francesc. Però segur que alguns dels liturgistes presents encara es deu estremir en recordar actes com la missa de Lampedusa, que a mi em va semblar una imatge molt i molt potent, en aquell altar-pastera on el bisbe de Roma celebrava acompanyat del bisbe del lloc i el rector de la parròquia, sense randes ni altres solemnitats que no provinguessin del dol sincer per la situació de les víctimes de l'exili i la migració.
El Congrés es fa per commemorar el centenari del primer Congrés de Montserrat, el 1915, que va tenir repercussions importantíssimes molt més enllà de l'àmbit català, però em fa la sensació que, a diferència d'aquests, no gosa plantejar quines són les qüestions litúrgiques que convindria potenciar, modificar, canviar... Temes tabú tots ells, sobretot perquè hi ha algunes qüestions molt ideologitzades, que s'usen com a projectil en les picabaralles eclesiàstiques, però que un dia o altre s'hauran d'abordar, serenament. El I Congrés de Montserrat, el 1915, va remoure les aigües eclesials a la recerca d'una litúrgia més autèntica i adequada al moment històric que es vivia. I molta de la feina que es va fer no va tenir efectes immediats, però va posar les bases del que després acabaria sent el Concili. D'alguna manera va acabar sent trencador. Per alguna cosa, la constitució litúrgica va ser la primera a aprovar-se en el Concili. 
Deu ser una heretgia que en un congrés es plantegin qüestions com l'ordenació de les dones, el celibat dels capellans, el paper dels diaques, la forma que pren el sagrament de la penitència o, senzillament, la distància que es va creant cada cop més entre la praxi de molts llocs i la norma, o entre la litúrgia encarcarada i la vida, o el fet que a molts indrets cada cop serà més difícil fer-hi celebracions litúrgiques per manca de capellans. Fa la sensació que tothom pateix per demostrar la seva ortodòxia, no fos cas, però hi ha qüestions que s'haurien d'anar desencallant i potser seria bo fer-ho sense la urgència de prendre una decisió immediata, sinó senzillament per escoltar, deixar reposar, dialogar... D'alguna manera em fa pensar en un article de Jorge Castañeda que he llegit avui al País i que comenta com a la cimera de les amèriques no s'aborden els problemes més greus que estan vivint els diversos estats i que tot queda en un ritual superficial. Perquè a més tots aquests temes es donen en una situació de canvi important com a mínim a l'Església de casa nostra.
Una altra cosa que em sorprèn és que els temes litúrgics -i acadèmics en general- s'abordin habitualment sense contrastar-ho amb les comunitats cristianes. El bisbe Julián ha anat exposant com la litúrgia al principi era entesa com una cosa exclusiva de capellans fins a convertir-se en una qüestió participativa del poble de Déu. I d'alguna manera encara avui els experts "segresten" els temes.  Cap laic o laica, només amb la seva experiència litúrgica quotidiana, pot rebatre res, però tanmateix la seva experiència de fill o filla de Déu que intenta viure la fe tan bé com pot és ben valuosa i s'hauria de tenir en compte. Respecto i valoro la intel·lectualitat, però si aquesta intel·lectualitat no es contrasta amb la vida corre el risc de moure's als llimbs i de desconnectar-se d'allò que també diu el Concili, a la Gaudium et Spes: "La joia i l'alegria, la tristesa i l'angoixa del nostre temps, especialment d'aquells que són pobres o afligits, són el goig i l'alegria, la tristesa i l'angoixa dels seguidors del Crist".  La litúrgia es converteix així en un tema d'especialistes. 
Recordo que el bisbe Tena -que per cert ha estat recordat pel bisbe Julián i no per cap altre membre català de la mesa- al funeral d'en Joaquim Gomis va parlar amb ironia de l'ideal de la litúrgia celestial "sense rúbriques". I em fa pensar que hi ha liturgistes que somien una litúrgia sense rúbriques, mentre que uns quants somien escriure-li les rúbriques a la Trinitat sencera, en viu i en directe.
En fi. M'he fixat en tres aportacions de Josep M. Soler: ¿com apropar la litúrgia als joves? ¿quin paper ha de jugar el cant a les celebracions (en un moment en què ningú canta!)? i l'afirmació, si no ho he entès malament, que "la litúrgia és la Bíblia en acte".
Continuarà.