dijous, 2 d’abril de 2015

El símbol i el servei

Celebració de Dijous Sant, aquesta tarda, a la catedral de Valladolid, amb lavatori de peus inclòs. Homilia i llarga monició sobre el significat simbòlic del rentament de peus per part de l'arquebisbe i president de la Conferència Episcopal Espanyola.
Han pujat, com diuen els canons (i no com, per sort, va fer el papa Francesc només arribar a la seu de Pere), dotze homes. Tots ells molt grans. M'han fet pensar si no venien d'una residència. L'arquebisbe s'ha tret la casulla i acompanyat d'un petit seguici (més homes: capellans, diaca i acòlits) els ha anat rentant els peus un per un. Bé, de fet, "el peu", un a cada un (posats a fer, podien rentar-los els dos peus, oi?).
Però al seu darrere hi anaven dues dones, que anaven ajudant els ancians, que tenien evidents dificultats, a tornar-se a posar el mitjó i a calçar-se.
M'ha fet pensar: hi ha qui està pel símbol -un magnífic símbol- i hi ha qui està pel servei real. Penso que, si el bisbe no s'hi volia o no s'hi podia entretenir (rentar els peus sempre és més que mullar-los i eixugar-los, en el pla simbòlic i en el real), l'exèrcit d'acòlits hagués pogut ajudar els ancians a vestir-se. Però no, el servei real i necessari l'han fet dues dones. Per variar. Aquest també ha estat un símbol, però d'una altra cosa.