Puritanisme sindical?

He anat a la mani, aquest matí. Molta gent i força diversa, en aquest sentit ha estat bé. S'ha notat ja quan ens hem enfilat al tren, que anava ben ple. No he anat a gaires manifestacions darrerament, però aquesta em semblava particularment important i tot i que he hagut de fer uns quants equilibris d'agenda, hi he anat. Dins del procés de demolició del sistema democràtic, el sindicalisme rebrà amb la nova reforma laboral un cop que pot ser mortal. M'ha cridat l'atenció, entre moltes altres coses, aquesta proposta d'acabar amb els dits "privilegis" dels delegats sindicals a l'hora dels acomiadaments. Sembla que perden la garantia que seran els últims a ser acomiadats. Però, és clar, no són pas privilegis. En diuen així i de passada es contribueix a crear la impressió que els sindicalistes només defensen condicions especials per a si mateixos. Però em pregunto qui podrà defensar els interessos comuns si pots ser el primer a ser acomiadat.
El sindicalisme sempre ha estat una mena de ventafocs democràtica. La seva imatge pública queda enterbolida pels tòpics i molta gent acusa els sindicats de baixar-se els pantalons i els comitès d'empresa, de ser uns aprofitats. El cert és que mai no s'ha fet una campanya seriosa, per exemple, per motivar la gent a presentar-se a les eleccions sindicals. Només cal comparar els mitjans institucionals que es dediquen a les eleccions polítiques i els que es dediquen a les sindicals. I quan hi ha algun delegat sindical que fa mal ús de les seves garanties sindicals, no em sembla que hi hagi bufetades entre els seus companys per fer-lo fora, que és el que hauria de ser. La gent critica fàcilment, però li costa molt més defensar la democràcia per la via de comprometre-s'hi.
El sindicalisme m'ha ensenyat com és de difícil de vegades fer complir la llei en l'entorn laboral i com és de fàcil dividir el personal, que, fragmentat, perd la seva única força.
Conec molts i molts sindicalistes que s'hi deixen la pell. I que són bons treballadors. M'agradaria que algun dia algú els ho reconegués. Com en el món de la política, a tots ens compromet molt més reconèixer que hi ha gent lluitadora, honesta i que funciona que no pas afegir-nos a la general lamentació del "no hi ha un pam de net". Per tant, ens tapem els ulls. Cosa que no significa que sindicats i sindicalistes no hàgim comès molts errors a la vida. Però cal recordar que els errors es poden imputar a qui es mou. A qui no es compromet a res, poques errades se li poden retreure.
De vegades s'espera dels sindicats solucions màgiques. Avui m'ha sabut greu observar com bona part dels manifestants els criticava durament, reclamant una vaga general. Jo em sembla que les he fet totes, les vagues generals, però no em sembla: a) que ara com ara tingui gaires perspectives d'èxit (i si no hi ha èxit, és molt pitjor) i b), si es fa vaga general... i no hi ha res més, tampoc no avançarem gaire.
Recordo una vaga general mentre jo era al comitè d'empresa. Alguns dels meus companys acusaven els sindicats de defensar privilegis i de no estar disposats a rebaixar-se el sou per crear llocs de treball. El comitè ens vam animar a fer una proposta concreta en aquest sentit: amb un 1% menys de sou aconseguíem una nova contractació: poc, però concret. Podia ser una llavor a estendre. No ens en vam sortir. Els qui parlaven, van callar, però no van moure un dit ni tan sols per aproximar-se a una proposta que, per força, era complicada. 
M'ha semblat una manifestació poc unitària i poc creativa. Tothom apel·lem a les necessitats d'organització i d'unitat, però no sembla que això comenci per nosaltres mateixos. Estem massa compartimentats i funcionem amb  massa eslògans i poc sentit autocrític. I ho dic pensant sobretot en mi mateixa. No acabo de trobar una forma de fer front a la crisi des de la política i des del sindicalisme que m'estimuli i que em faci sentir còmoda. Perquè algunes plataformes d'indignats tampoc no em convencen. Subscric les seves crítiques, però no sembla que trobin una forma d'integrar tothom ni, tampoc, d'obtenir un cert ressò en les seves protestes. Els que conec van a la seva bola. Si acabes menjant-te tu sol la pancarta, i si tu sol tens tota la raó del món, potser pots mantenir la teva dignitat, però el problema no el resols pas. Cal desvetllar complicitats, crear opinió, unir esforços, amb humilitat.
Al marge de tot plegat, és un bàlsam comprovar que hi ha molta, moltísima gent, que vol canviar les coses. Ens fa falta trobar uns camins que només apareixeran en un intens treball de base, lúcid, crític, però sobretot confiat en les aportacions de les persones. Només avançarem si creiem que som capaços de fer-ho i si valorem l'aportació de tots, encara que siguin d'una altra corda. Se'ns gira molta feina.

Comentaris