dimecres, 22 febrer de 2012

Els valors evangèlics de l'escola pública

Aquest diumenge, un cert bisbe que recomanava l'escola concertada aprofitava per desmerèixer l'escola pública afirmant que: "l'escola catòlica ofereix una millor qualitat educativa, una millor seguretat en la transmissió de valors educatius veritables i suposa un gran estalvi per als municipis i la Generalitat, és a dir per al conjunt de la societat". S'ha despatxat bé i es deu haver guanyat uns quants amics. Suposo que rebrà les contestes adequades que segur que sabran defensar l'escola pública molt millor que no pas jo.
A mi, per contra, se m'acut que veig molts valors de l'Evangeli en l'escola pública. Fa un parell d'anys vaig assistir a la presentació de la feina que pares, alumnes i mestres duien a terme en un centre escolar de Viladecans, que acull un grup nombrós de població gitana i immigrada. I on la gent "de tota la vida" refusa enviar-hi els seus fills. Escola pública i població “etiquetada”: habitualment, poca matrícula i baixa autoestima. Però per iniciativa dels professionals, l'escola s'havia convertit en una mena de comunitat escolar que inclou veïns, voluntaris, i sobretot els protagonistes. Aquesta mena d'escola té un nom que ara no recordo.
D'entrada, tots, alumnes, pares i mestres es van permetre somniar una escola millor i posar-se en marxa per assolir-la a partir del seu propi esforç: van obtenir més recursos de les administracions públiques, els infants treballen en grups més personalitzats, presenten molts menys problemes de conducta i aprenen més. Moltes mares han fet seva l’escola: també hi aprenen i hi participen molt més. Els somnis dels infants –una mica peculiars- es van acomplint (des d’una font que arribi a rajar coca-cola, a menjar “xuxes” dins l’escola de tant en tant). El més important però és que els nens i nenes  ara ja somnien també treure un deu en un examen. El currículum acadèmic és també més valorat entre els pares. Aquesta feina de formigueta no aconsegueix véncer les resistències de moltes persones a portar-hi els seus fills, potser no gaire conscients que aprendre a conviure en la multiculturalitat és, com aprendre a participar responsablement, una assignatura molt important per viure. No sé què ha passat en el centre amb les retallades, però la veritat és que les persones que conec que hi estaven implicades traspuaven il·lusió i ganes pel projecte.
Hi veig molt l’actitud de Jesús, d’escoltar, d’apropar-se a la gent amb més dificultats, rebutjada de tothom, de confiar en les seves potencialitats, de donar-los veu. La escola va millorant sense el prestigi de la concertada, i potser sense reconeixements, però anant al fons de les coses. 
Moltes escoles concertades tenen vocació pública potser també perquè moltes van sorgir per donar resposta a una població mig abandonada. Ara sembla, segons aquest bisbe, que hi ha llocs on s'inverteixen els termes: algunes escoles concertades "trien" alumnes, pel seu rendiment, pel seu origen, per la seva capacitat econòmica. Es valora positivament la competitivitat, el rendiment escolar i es valora molt menys la capacitat de conviure, la pluralitat, l'atenció al més feble, la solidaritat entre veïns. I en època de canvis socials com els que vivim, els pares valoren la seguretat. Però jo els valors cristians els continuo veient en la pública, que és l'escola de qui no pot triar, de qui compta amb menys mitjans i motivacions. Ja em perdonaran.

3 comentaris:

Jorgomp ha dit...

Estic amb tú Mercé, les comunitats d'aprenentatge son escoles inclusives molt interessants. A l'escola on treballo, que porta 2 anys com aComunitat d'aprenentatge
és fantastic veure a mares, exalumnes i amics dins de l'aula ajudant i compartint el que fan millor, i un dimarts al mes fent reunions de comissions on tenen veu. La part del somni col.lectiu va ser un proces molt maco, on totes les propostes per molt inviables que fossin tenien cabuda.
La convivencia a l'escola és molt més interessant sabent que tothom pot fer i dir.
No aniria malament que el señor bisbe fes un passeig per una escola d'aquest tipus. Bueno ben pensat millor que no vingui jejej.

Montse (Saltim) ha dit...

I desmereixent l'escola pública, els mestres de Religió a les escoles públiques tampoc comptem... Però a mi ja tant me fa. Mentre comptem per Jesús perquè intentem fer tot el que podem per fer-ho el millor que podem, ja és raó per continuar amb ànim.

Mercè Solé ha dit...

Gràcies per la vostra aportació! Sí, Jorgomp, són les comunitats d'aprenentatge, és que no sóc del ram i no recordava com se deien. La gent que conec que hi participa voluntàriament n'està molt contenta i em sembla que fan molt bona feina. Montse, ànims, segur que feu un gran servei, encara que no us el reconeguin!