dimecres, 15 de febrer de 2012

Laïcitat i carnaval

Al taller d'en Jordi aquest any per Carnaval es disfressen de monges i capellans, la qual cosa ha donat peu avui a una interessant conversa familiar sobre els atributs (externs, no penseu malament) dels capellans, perquè se'ls pogués reconèixer amb facilitat. Jo li deia a en Jordi si recordava en què es diferenciava externament son germà quan feia de capellà. I em deia, tot sorprès, que en res, però que ara parlàvem de temps antics.
Una conversa sense més, però que m'ha fet pensar. És que en general veig que els centres públics es resisteixen a fer pessebres per allò de no entrar en el tema religiós (la veritat és que no sé si això s'ha arribat a plantejar mai en el taller d'en Jordi), però no els costa gens d'entrar-hi quan es tracta d'escarnir, ni que sigui sense gens de malícia com és el cas, el clero. En el context  d'en Jordi, a mi de fet m'agradaria que si es planteja una disfressa d'aquesta mena, la tria anés acompanyada d'algunes explicacions sobre el tema: què és una monja, què és un capellà. De fet, jo penso que explicar el fet religiós, ni que sigui amb una certa distància, és parar atenció a una dimensió important de la persona. I la persona inclou també la persona amb discapacitat.
Per fer un pessebre cal una aproximació al fet cristià, que implica un cert reconeixement o valoració positiva, per disfressar-se de monja només fa falta la distància, i per això és més fàcil. Però em sembla una falsa objectivitat.
No sé, la parròquia sempre ha acollit bé en Jordi, el qual té una relació amb l'Església tipus Guadiana, apareix i desapareix, però quan hi va, s'hi troba bé. Em sembla que vitalment té interioritzat el fet religiós en positiu. Aquesta percepció, que probablement ell no sap formular, no m'agradaria que es veiés enterbolida per una colla de tòpics exercits des de la superficialitat.
De tota manera, he de dir que la mateixa Església sovint provoca aquesta mena d'afany per disfressar-se de cosa rara. Fa un parell d'anys, a Roma, per Setmana Santa, vam poder contemplar tota mena d'hàbits estrafalaris, i un cert exhibicionisme de capellans amb sotana i capa que resultaven, com a mínim, pintorescos. No sé si és la nova o la vella evangelització, però la reacció que a mi em causaven (i em penso que no dec ser l'única) era la d'arrencar a córrer. Tenim carnaval per anys, perquè com diuen en castellà, s'ajunten "el hambre y las ganas de comer", és a dir, l'anticlericalisme més tòpic, i el clericalisme més tronat.


1 comentari:

Anònim ha dit...

A cagar la via