Quis talia fando temperet a lacrimis?

Plaute

Plorar mentre s'expliquen històries d'herois és una cosa que m'encanta. Sempre m'ha atret molt més l'èpica que no pas la lírica. I en aquest sentit, Homer, Virgili o, fins i tot Vargas Llosa (La guerra del fin del mundo) m'han fet passar bones estones. Les guerres de més a prop en el temps o en l'espai em fan menys goig, potser perquè hi veig més clarament la violència gratuïta, el dolor, el patiment. O l'engany de les motivacions que porten a enfrontar-se, o els motius sovint inconfessables que hi ha al darrere. Però tot i això em continua agradant aquesta sensació d'enfrontar-se a l'adversitat cara a cara i fins a les darreres conseqüències. Sempre m'admira el valor que cal tenir per enfilar-se a una muralla sabent que el més probable és, o que caiguis o que t'escaldin de viu en viu. Potser té a veure amb la meva pròpia forma d'encarar els conflictes, no pas per l'heroisme de l'acció -que no en gasto- sinó per aquesta mena de tossuderia frontal i apassionada.

M'hi ha fet pensar el llibre que estic llegint i que m'encanta. És un trilogia de Santiago Posteguillo sobre Aníbal i Publi Corneli Escipió, que enganxa i que em fa recuperar les connexions amb el món grec i romà. Em sembla que està prou ben documentat i, prescindint de les errades o inexactituds que hi pugui haver i que jo no sé detectar, em fa reprendre l'interès per un món que ha deixat una forta empremta en la nostra cultura. Posteguillo té la gràcia de fer reviure el senat de Roma com si fos el Congrés dels Diputats. I d'aproximar-te al món de Plaute, de l'hel·lenisme i de la república romana. De fer-te veure l'ús actiu d'aquelles armes que sempre surten a totes les traduccions dels clàssics llatins i que et costa d'imaginar en acció. I de moure't per Roma -una Roma ben diferent, sembla, a la que s'ha conservat- en el moment en què tot just s'iniciava la seva gran expansió. M'ha fet agafar ganes de tornar a llegir Livi (Ab urbe condita) i Plaute. Ho intentaré. Mercè Solé