dimarts, 18 d’octubre de 2011

Au, Jobac, un pas endavant...


Aquesta és la meva aportació a la festa de diumenge passat. De fet, ja està recollida també en un escrit que vaig fer fa tres anys, o sigui que em repeteixo. Però aquí la teniu.
La meva aportació és, sens dubte, molt personal. Amb l’esperança que us hi sentiu reflectits i reconeguts d’alguna manera.  Vaig entrar a la Jobac l’any 1978. Tenia 21 anys. Vivia al barri del Poblenou de Barcelona, en una zona que avui és molt cèntrica, però que aleshores era una mena de terra de ningú entre el Clot i el Poblenou. A casa no eren creients. La inquietud per la fe se’m va desvetllar una mica per casualitat (o no!) i algú em va derivar cap a la JOBAC. Treballava, amb un contracte indefinit, en una mútua, com a administrativa, i tot just acabava de començar a estudiar a la Universitat.
La  JOBAC em va aportar moltes coses valuoses:
*     L’oportunitat d’aprofundir en aquella fe que neixia, de consolidar-la, d’adquirir un sentit d’Església, un sentit d’Església crítica, però d’Església. La revisió de vida, l’acompanyament del consiliari, la lectura, els recessos, les Eucaristies, la pregària, les celebracions pasquals... tot ajudava. Val a dir que al costat de la JOBAC també la parròquia hi va tenir un paper important. Es complementaven sense antagonismes, cosa que no a tot arreu ni sempre va passar. Recordo la participació en l’Assemblea Diocesana, que es va clausurar un 22 de febrer de 1981. El 23-F ja sabeu què va passar. I el 24 va caure un llamp a la meva parròquia. Naturalment, el full diocesà del diumenge següent no va esmentar cap de les tres coses. Va ser un tastet d’aquest tant complicat engranatge que és la institució eclesial.

*     La revisió de vida em va aportar una inquietud per esbrinar les causes i les conseqüències de les coses. Una mirada sobre la realitat, crítica i esperançada. Bé, dit així, sembla pretenciós. Però em va ajudar a entendre que hi havia també una implicació personal i un compromís. Si vols que les coses canviïn t’has de posar en marxa. Encara m’ho crec... tot i que sóc més realista respecte a les limitacions personals i col·lectives, començant per mi mateixa.. Però l’esperança persisteix. També perquè m’he tornat més fresca en el pitjor sentit de la paraula. És a dir, he après que les coses no depenen solament de mi. També dels altres. I que l’Esperit bufa quan vol. Cosa que em fa sentir més lliure i més tranquil·la.
*     La revisió de vida (i la crida a fer o a demanar articles per al butlletí, a preparar trobades, material de formació, taules rodones...) em va ajudar també a pensar, una cosa que amb el temps m’he adonat que és menys comuna que no semblaria. Atrevir-se a no donar per fetes les coses, a no deixar el pensament en mans dels experts. A creure’m de debò que l’aportació de la gent més senzilla és molt valuosa.
*     Jo venia d’una família treballadora i en principi tenia ben clar això de la classe obrera. “Clar” és una manera de dir que en tenia una vaga consciència. La JOBAC em va ajudar a donar-ne raó, a conèixer la història del moviment obrer. Em va ensenyar què era un sindicat i el valor de l’associacionisme. Em va fer concretar les coses. De fet va ser una formació que no vaig rebre al sindicat i que per tant em va ser molt útil.
*     La JOBAC em va fer valorar molt el món del treball i les persones que eren les meves companyes. No només a través de la feina sindical, que també, sinó senzillament la feina va adquirir una altra dimensió. De fet, jo tenia la dèria d’estudiar i vaig acabar la carrera. Però la JOBAC i el convenciment que això de l’opció pels pobres valia la pena, però que m’hi havia de preparar, em va portar a estudiar treball social, i a treballar a Càritas...
*     La JOBAC em va fer sortir del meu ambient habitual. Jo era una bona noia, seriosa. Que estudiava i treballava. De tant en tant anava a algun concert. Tenia uns quants bons amics. I prou. A la JOBAC vaig tenir ocasió de conèixer i fer amistat molta gent d’altres barris, pobles i ciutats, però jo valoro molt el fet de tenir tants amics al Bon Pastor i a Nou Barris. Això em va aportar una dosi considerable de realisme i una bona aproximació a la classe obrera immigrada, que vivia en condicions força diferents a la de Poblenou. També em va aportar gràcies al Fisa i a l’equip del butlletí, un coneixement intens d’algunes Festes Majors. I gràcies al Quim i amics, un altre bon coneixement de “fiestas y festejos” diversos.
*     També valoro de la JOBAC la llibertat. La JOBAC no era una secta, encara que els meus companys del sindicat, que a més a més de suportar-me a mi, suportaven mitja JOC, de tant en tant em deien que els cristians érem una “secta” (també em deien, afectuosament, altres coses, menys políticament correctes). La JOBAC, deia, m’impulsava a anar més enllà en allò que jo considerava important, però l’opció era meva, els amics de tota la vida hi continuaven. No em va apartar, sinó que em va implicar més.Per cert que a mi aquesta coincidència militant amb gent de la JOC, de la qual tinc un molt bon record, em qüestionava l’existència de dos moviments tan semblants i em va portar a veure com un bé la fusió de tots dos moviments.
*     La JOBAC em va aportar grans dosis de transcendència. Però per damunt de tot, em va aportar grans dosis de bon humor, d’estimació, d’amistat. Són impagables els acudits que van sortir a la primera època del Marxem. I els records que tinc de les trobades. Molta gent de la JOBAC continuem sent amics, dins o fora de l’ACO, que ens ha donat continuïtat. I amb molts ens hem embolicat en d’altres magnes obres.
*     A la JOBAC vaig aprendre a actuar, a fer coses, a treballar en equip, a valorar el moviment associatiu, a adquirir una identitat de barri. Vaig descobrir habilitats desconegudes. També vaig ensopegar amb coses de mi mateixa que no m’agradaven. Però fonamentalment vaig aprendre a contradir el guru dels nostres dies, en Pep Guardiola, que amb molt de treball, uns valors constructius i l’equip dels millors va d’èxit en èxit. Jo en canvi a la JOBAC vaig aprendre que un jove treballador val més que tot l’or del món i que tothom, vingui d’on vingui, és Fill de Déu i bon company de viatge. I que els fracassos de vegades no ho acaben de ser, perquè la lluita, l’acompanyament, l’amistat són signe d’alguna cosa més gran i contenen una gran força de transformació que es manifesta quan vol. I que els èxits mai no són individuals ni de per vida.
*     El tema de l’evangelització potser és per a mi l’interrogant més gran, encara avui. Em sembla que jo tenia una visió molt proselitista de la qüestió. Avui ho veig senzillament com un compartir a fons, de forma explícita, sense amagar res,  allò que vivim, allò que dóna sentit a les nostres vides amb la gent que ens acompanya. I que Déu hi faci més que nosaltres. Que és la seva feina.