Violència

Molt bona notícia això d'ETA. No tan bona la mort de Gaddafi, no pas perquè ell no fos un assassí, sinó perquè la violència només genera violència. 

Aquests dies he estat llegint un llibre que també he deixat inacabat, aquest cop per K.O., perquè em sembla que ja m'estava començant a deprimir: Después del Reich. Crimen y castigo en la posguerra alemana, de Giles Macdonogh. Descriu moltes coses que no ens han explicat gaire: el comportament dels aliats a l'Alemanya de després de la guerra, les deportacions massives d'alemanys a través d'Europa, les brutals revenges a Txèquia i a Polònia... El desordre, l'arbitrarietat i el buit legal a Europa. 

De fet, hi ha coses que ja les podem suposar després d'una guerra. I certament, l'Alemanya nazi deuria desvetllar moltes ànsies de venjança, però tolerar certes actituds no ajuda a construir la pau.

Però el que més em fa pensar és que, en general, la memòria de la guerra que es va transmetent de forma popular a través de la literatura i del cinema és molt poc crítica amb la violència. Tot el mal queda dipositat en els alemanys (o en els japonesos), i tot el bé en l'exèrcit. No es parla gaire de la incompetència d'alguns militars, de la crueltat de bombardejos com el de Dresde, dels abusos dels vencedors.

Recordo una sèrie de televisió, ja fa anys, sobre la resistència a Bèlgica que almenys es plantejava els dilemes ètics que sorgeixen en una lluita armada, encara que sigui contra els nazis: les víctimes innocents, la necessitat de "fer callar" les persones que poden posar en perill una organització clandestina, etc. D'aquesta sèrie, que no recordo com es deia, curiosament n'ha quedat una altra sèrie que n'és una divertida paròdia: Allo, allo. De l'original ja no n'hem sentit a parlar més, però aquesta, que està molt bé, l'han repetida sovint a les televisions.