dissabte, 24 de setembre de 2011

La Mercè dels mercedaris

Avui el dia m'ha regalat una nova gotera. I la caldera ha decidit espatllar-se. I internet funciona quan vol. Però per sort la calidesa dels amics em retorna el bon humor. Us deixo amb un conte preciós que m'ha enviat l'Ignasi Riera.

Barcelona ja no ha de fer novenes a la Mare de Déu de la Mercè per aconseguir el ‘Premi’   --amb trampa!--  de la celebració d’uns Jocs Olímpics. És una condemna que no es pot repetir. I potser per això ara promou, de franc, a carrers i places, escenes de barbàrie sota el signe d’un nou Rei Felip, de batusses contra manifestants de tota mena: si abans l’olimpisme premiava la pau i la treva dels pobles, ara les ciutats, per sort desheretades, han de triar, per a batlles, entre metges que les anestesiïn o metges que les colpegin.
Amics madrilenys em demanen talismans, amulets i sortilegis per tal d’evitar que Madrid sigui designada seu olímpica  l’any 2092. “¿No hemos pagado nuestra maldición de capital del Reino con la visita papal del pasado agosto?”. Com que em sento solidari de ciutats fatalment orientades per fatalismes inapel.lables, els he recomanat que dediquin un Santuari luxós, per exemple: en els terrenys abocats a la catàstrofe com l’estadi ‘Santiago Bernabeu’, a la Mare de Déu de la Mercè, que esmerça un alt percentatge del seu pressupost taumatúrgic a la redempció de captius... i potser així evitaran un futur olímpic, catòlic i, sobretot, español.
Els he explicat l’origen de l’Orde religiós de Santa Maria de la Mercè. I m’escoltaven com qui sent un conte màgic que va començar fa 791 anys, el 1218, gràcies al bon joc d’equip d’un jurista com Raimon de Penyafort, d’un centrecampista eixerit, en el ‘dream-team’ de la santedat catalana homologada, com Pere Nolasc, i d’un rei carregat d’urgències corporals i àdhuc espirituals: Jaume I el Conqueridor. Els he dit que la gesta mercedària va començar com comencen les iniciatives serioses: com a col.lectiu militar. I que el 1317, que els anys pesen qui sap lo, es van reciclar tot convertint-se en Ordre Religiós Mendicant.

El programa de treball d’aquells abnegats mercedaris garantia, mitjançant un quart vot religiós especial, l’alliberament de captius cristians, segrestats per musulmans sense escrúpols, substituint els detinguts per un religiós de l’Orde de la Mercè. Van ser milers i milers els cristians que van tornar a passar el Nadal a casa, gràcies a la generositat cristiana d’aquella gent de bé. Noms importants de la milícia i de les lletres i del comerç dels Països Catalans van poder salvar la pell gràcies al bescanvi amb un d’aquells fills del més generós, i desinteressat, dels invents barcelonins...

... amb el temps, i quan la preeminència i la supremacia àrab al Mediterrani va canviar de signe, els mercedaris s’han dedicat a un altre rescat de gent emmanillada o no gens lliure: els presos. El 24 de setembre de cada any, a les presons, cada cop més en estat d’atapeïment més espès  --perquè la crisi i els fluxos migratoris tendeixen a afavorir penes de pèrdua de llibertat--,  tornem a recordar aquesta història generosa dels mercedaris.

Quan he acabat la meva explicació, en un centre cultural de la perifèria madrilenya, ha estat, precisament, un xicot berber, que seia al banc al costat d’una noia de Guatemala, qui m’ha preguntat, amb els ulls esbatanats, si tot allò que els deia era part d’un conte: que ell el volia llegir, que el volia traduir, que el volia contar a conveïns que havien nascut al Magrib que, temps era temps!, hi havia gent generosa, en una banda del Mediterrani, que treballava a l’altra riba d’aquell Mare Nostrum, o sigui: Mar Casolà, perquè volien que les persones recuperessin la capacitat de moviment, de lliure circulació. Li he dit que no, que no era un conte. La seva companya, de Guatemala, m’ha contradit: “¿Desde cuándo, en el mundo que no es de los cuentos, hay gente que acepte la esclavitud para librar a otro de su humillante condición de esclavo?”. M’he quedat i m’he limitat a demanar un reconeixement públic, de creients i de no creients, per la feina feta, al llarg dels segles, sota el signe de la Mare de Déu de la Mercè.
Heus aquí un gos, heus aquí un gat:
 aquest no-conte  s’ha acabat.


3 comentaris:

zel ha dit...

Preciós, un valor força perdut, com vols que t'entenguin? Bones festes!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Ei! moltes felicitats. Una abraçada

El mosquit i el camell ha dit...

Moltes gràcies a totes dues!