dimarts, 13 de setembre de 2011

La tele i les emocions

No sé si us passa, però a mi m'encanta mirar segons quins canals de segona fila de televisió perquè reemeten sèries que m'havien agradat molt. En això potser noto que em faig vella. Perquè m'agraden més que les que fan ara (us sona aquesta mena d'argument?). Les dels anys vuitanta tenen un altre ritme, i al meu parer, presenten situacions més complexes i solen estar ben ambientades. A més a més, tenen l'encant de fer-te recordar quan les vas veure per primera vegada i com ho vivies. I amb qui ho vivies. Jo penso sovint en la meva mare, que n'era una apassionada i em va deixar una bona colla de videos d'A dalt i a baix, Els Borja, la duquessa de Duke Street, i unes quantes més.
Aquest estiu, he tingut ocasió de tornar a mirar Tenko, una sèrie que tracta de la vida d'una colla de dones tancades en un camp japonès. M'ha sorprès com m'ha enganxat, també a nivell emocional. Potser ara revisar-la (en el sentit literal del terme) en un altre moment de la meva vida m'ha servit per entendre-la d'una altra manera. No sé si són inversemblants les situacions que es plantegen, però m'agrada veure que no hi ha  bons ni dolents, que la colonització europea a l'Àsia és contemplada amb sentit crític, que els japonesos no són vistos únicament com el mal, que es qüestionen els judicis de guerra dels aliats, que la religió no hi apareix d'una manera superficial, que temes com l'avortament són tractats amb delicadesa, i que els personatges mantenen una coherència interna, tot i els canvis que van patint, coherència que ha desaparegut totalment de sèries com La Riera o Vent del Pla, si és que es poden comparar. Ah, i el nucli de la sèrie no és qui s'ho fa amb qui, sinó altres qüestions molt més diverses, que existeixen.
Total, que he fullejat el llibre de la sèrie que corria per casa i m'he deixat portar fins al punt de somniar-hi unes quantes nits. M'ha sorprès aquest interès i la manera com em sentia lligada a uns personatges inexistents. Això no em passa només amb la tele, m'ha passat també amb alguns llibres o fins i tot amb la música. Notes que connectes en profunditat, a un nivell desconegut. I et sents una mica estúpida.
Potser m'ha passat perquè tot plegat em situa davant de qüestions que no sé com resoldre i que em preocupen: vaig descobrint que a la vida real també hi ha molta complexitat, que jo mateixa cada dia sóc una mica més intolerant que l'anterior, cosa que em sap greu però que no sé com evitar, que aberracions com el feixisme o el nazisme no són lluny de la vida quotidiana i de vegades són invisibles i ben reals. O potser deu ser perquè estic llegint una història de Rússia i em fascina la maldat d'Stalin i la seva capacitat manipuladora. O la celebració de l'11 de setembre als Estats Units, on només es parlava de les víctimes de les torres (que em mereixen tot el respecte), però no dels efectes col·laterals de la reacció del govern nord-americà, ni de la gent que ha patit la guerra per la mentida, l'ambició, la cobdícia i la voluntat d'uns quants, ni de la pèrdua dels drets civils... Les coses, d'un color i prou. Tenko m'ha recordat que es poden veure també d'una altra manera. Mercè

1 comentari:

Maria Escalas Bernat ha dit...

Tenko era una de les meces sèries favorites!
I si, tens raó, ara costa trobar una sèrie amb matisos.
Prova de mirar Mad Men (des de la primera temporada!)Te la pots baixar d'internet. De fet, jo no tinc tele i la segueixo