dissabte, 11 de juny de 2011

La taula parada

Aquestes estovalles -la fotografia no els fa justícia- van acompanyar-nos ahir al vespre durant la celebració de l'Eucaristia i el sopar, a ca'ls Mapis. Me les mirava i em semblaven eloqüents: una obra d'enginyeria casolana, feta per la senyora Melchora, que segurament allà on sigui deu estar ben satisfeta amb l'ús que hi vam donar. Precisió i puntades minúscules, amb ganes, amb la dificultat d'encaixar el punt de ganxet amb la rigidesa del teixit, amb moltes hores de feina. Deuen ser, també, difícils de planxar. Una obra, com la de tantes dones, d'intel·ligència, gust, paciència..., que sol passar gairebé desapercebuda a sota dels plats i de les safates d'una taula ben parada i que fàcilment és objecte d'un tracte despreocupat, que s'acaba traduint en aquelles taques que costen tant de treure...
Quan vam arribar ja estaven posades. Hi havia també una copa de vidre, una llesca de pa i una bíblia. Tot a punt per a la celebració, que tenia un tarannà probablement poc ortodox litúrgicament, però que connectava perfectament amb el sentit d'un sopar que va ser el darrer d'un grup d'amics angoixats pel que els venia a sobre. Perquè la d'ahir també va ser una trobada d'amics que s'estimen, dos dels quals han d'entomar una greu malaltia amb què no comptaven.
Va ser una celebració esperançada, de fet, d'acció de gràcies. Els Paquitos porten gairebé un mes de diagnòstic (un càncer d'una mena estranya, distribuït en diversos nòduls, per al qual encara no s'ha pogut prescriure el tractament), i un mes d'innombrables mostres d'afecte. N'han pogut parlar entre ells, amb els fills, i compartir l'impacte de la notícia. Tots dos són persones molt valorades en els seus ambients: bons companys, bons professionals, bons amics... I ens explicaven que se senten escoltats, estimats, respectats. I que això es manifesta de maneres molt diverses, tan diverses com el conjunt d'amics i companys, encara que sovint els qui els envoltem no sabem gaire què hi podem fer.  
Aprendre a expressar l'afecte i les emocions (en això estem el grup de revisió de vida), nous gestos ("mai tants homes m'havien saludat amb petons i abraçades", deia en Ramon), veure com el fill amb Down ho va paint (amb la delicadesa pròpia de l'Andreu i el suport de l'amiga Lourdes, que sap escoltar-lo i orientar-lo amb un llenguatge entenedor). La sort de poder-ne parlar sense embuts, de saber compartir el desconcert i el dolor, acaben generant un sentiment no pas de resignació sinó de confiança i d'esperança. El que hagi de venir, bo o dolent, ja arribarà. De moment, fruïm d'allò que tenim. Podem riure i alegrar-nos per tot el que hem rebut de positiu, que és molt, al llarg de la vida. I, en moments privilegiats com els d'ahir, podem reconèixer Jesús que ens acompanya i que ens renta els peus una vegada i una altra.
Perquè la lectura triada ahir (Jn 13,1-20) era justament aquesta, Jesús introduint un signe nou, incomprensible per als amics: rentar-los els peus. Un gest propi no pas de qui té autoritat sinó dels servents que sovint esdevenen invisibles. Com les estovalles de la senyora Melchora, que després de la nostra missa van servir per al pa amb tomàquet (mmmm i moltes més coses) que la va seguir.
Vaig pensar en els amics "tocats" ara mateixa pel càncer, i pels que em consta que es passaran el cap de setmana patint per la ressonància magnètica que tenen programada.Que puguin viure-ho amb la mateixa pau i esperança, acompanyats de la gent que els estima. Mercè