dimarts, 10 d’agost de 2010

Daines


I ¿què era això de les daines?, em pregunta una amiga arran d'unes fotografies que he trobat. Deuria ser l'any 1966. La mare treballava a casa d'una companya d'escola, on tots quatre fills eren escoltes. En aquella casa vam fer unes descobertes importants: una, la revista Cavall Fort. La mare m'hi va subscriure (a partir del número 17). La meva primera revista, en català on, molt abans de les sèries televisives, vaig descobrir els barrufets.
I dues, les daines. Jo m'hi vaig incorporar amb nou anys sense saber gaire on em ficava. Era l'agrupament escolta Mn. Pere Ginebra i Gna. Maria Teresa. He de reconèixer que mai no he sabut qui eren els qui hi donaven nom. Les daines em van impressionar per diversos motius: el català era això que ara en diuen la "llengua vehicular", cosa que xocava perquè a escola, que era el lloc oficial, mestres i alumnes parlàvem en català al pati, però a classe ni pensaments; la gent ens dèiem pel nom i no pel cognom, cosa que creava una proximitat que m'agradava; teníem una certa disciplina que tot i ser molt suau sobta amb els ulls d'ara, però mai no era una disciplina arbitrària. Hi havia sempre un perquè. Això sí, nens i nenes ben separats. I hi havia també la figura del consiliari (Mn. Jaume Bogunyà, veí avui de Gavà) ben ensotanat, que a mi no em feia gaire gràcia perquè a casa això de missa no ens feia el pes. També hi vaig viure l'experiència solidària de saber que em finançaven les sortides que a casa no podíem pagar. I els diners no arribaven pas de subvencions, perquè això no existia. Aprendre jocs, cantar (encara canten els nens als esplais i als agrupaments?), caminar, conèixer millor la natura, llegir, entomar petites responsabilitats... Sempre amb el "tant com puc".
Hi vaig ser tres anys. Després, quan vaig passar a les noies guies, ho vaig deixar. És que era força bleda i em sentia com desprotegida enmig de les noies "grans" (dotze, tretze anys!). A part d'això la música i els concerts m'eren molt més atractius. A casa em van fer anar a explicar perquè ho deixava i em va costar molt això de donar la cara... Però sens dubte va ser un bon exercici.
Després he anat trobant militants polítics i sindicals (tots homes) del mateix agrupament, gent compromesa. I penso que probablement l'agrupament hi va tenir molt a veure.
Tot això m'ha vingut al cap perquè remenant pel facebook, he trobat una plana d'ex-membres de l'agrupament a qui no conec, però que m'han desvetllat molts records. Mercè

La foto correspon a un moment solemne en què una companya fa la seva promesa com a daina. Jo em moria de mal d'estòmac. Encar me'n recordo...

3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No vaig ser escolta, però hi vaig tenir bons amics. Ara tinc companys, alguns, ex-escoltes. Sempre a punt!
Has explicat molt bé algunes de les seves virtuts.

montserratqp ha dit...

Sempre he dit que estar a l´ agrupament (des dels 6 fins als 22 anys) ha estat la meva millor escola per la vida...En dono gràcies. I recordo aquesta minifaldilla amb tirants (d´una roba que em picava)quevaig dur, només, un parell d anys.

El mosquit i el camell ha dit...

Ei, gràcies a tots dos.De fet, em sembla que tinc dins el subconscient la "llei de la daina" i cada cop que veig un futbolista professional gemegant espectacularment perquè ha rebut (o no) d'algun adversari sempre penso en allò de "la daina no es plany ella mateixa". Montse, jo encara guardo els tirants...