dimecres, 25 d’agost de 2010

Els psicòlegs, com els directors espirituals d’abans. O com els voltors?

Arribo a casa a l’hora del telenotícies, i engego la tele. I em surt una psicòloga debatent amb la presentadora sobre les seqüeles que deixarà en els segrestats de Barcelona Acció Solidària els nou mesos de captiveri. Concretament, en aquell moment debatien si això d’haver dit que els havien tractat bé era senyal de patir el síndrome d’Estocolm. La psicòloga deia que no necessàriament.
Em vaig posar nerviós i vaig tancar la tele. Vaig pensar que si els segrestats veien aquest telenotícies, la gràcia que els faria veure’s disseccionats així, públicament, a la vista de tothom. Vaig pensar que no hi havia dret.
I avui, al diari, tornem-hi un altre cop. Si les seqüeles seran de per vida, si s’aniran alleujant, si una patacada així costa molt de superar, si tot el que ens passa queda arxivat dins nostre i el que cal és saber-ho arxivar adequadament... També sortia això de si patien la síndrome d’Estocolm, i un dels psicòlegs deia que en tot cas tenien una percepció incorrecta de la realitat, perquè no era cert que els haguessin tractat bé, ja que els havien segrestat, i això de segrestar no és tractar bé ningú.
Tot plegat em sembla horrible, d’una falta d’ètica espantosa, tant per part d’aquests psicòlegs com per part dels mitjans de comunicació que els contracten. Els psicòlegs (o almenys aquesta mena de psicòlegs) són com determinats directors espirituals d’abans, que et deien el que havies de fer i et corregien si no feies el que ells creien que havies de fer. Els psicòlegs són els que estan capacitats per guiar-nos la vida, perquè tots plegats som uns pobres imbècils que no sabem moure’ns i afrontar els problemes tots sols i a la nostra manera.
Però no, no són només com determinats directors espirituals d’abans. Són pitjor: són com voltors, que a canvi d’un minut de glòria (o d’una compensació econòmica, no ho sé) no els fa res posar a la vista de tothom les seves opinions sobre persones que pateixen, i així fer créixer els dubtes i les inquietuds en aquestes persones. Els directors espirituals d’abans no sortien a la tele ni als diaris pontificant sobre la situació dels seus dirigits. (Josep Lligadas)

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quina fauna aquesta dels psicòlegs!

Júlia ha dit...

Va ser lamentable el paper de les psicòlogues en el cas dels infants del Raval, són una mena d'inquisició, la veritat, n'he trobat dos o tres de bons, però, en general, la meva experiència amb aquesta professió, al llarg de més de trenta anys de mestra, ha estat lamentable. Però sembla que cada dia tenen més poder i que no se'ls demana responsabilitats per les errades. Sisplau, si em passa una desgràcia que no me'ls enviïn, abans un capellà dels d'abans.