dilluns, 27 de juliol de 2009

Disciplina d'emergència

Aquests dies, com molta altra gent, suposo, m'he sentit molt colpida per la mort dels bombers. I em sembla que he trigat a escriure'n perquè realment em feia mal.
He de dir que en mig de l'atabalament de l'incendi, en un telenotícies, vaig sentir unes declaracions que em van frapar. Era abans que hi hagués l'accident: un veí, molt trasbalsat, es queixava de tot i de tothom. Sembla que els havien obligat a marxar i que no els permetien regar casa seva, parlava de la descoordinació dels bombers.
Em va recordar unes altres declaracions, ja fa temps, en mig d'una inundació: una persona es lamentava que havia perdut uns objectes importants sentimentalment (unes fotografies, crec) i li semblava que els bombers i la policia estaven per altres coses. Ho deia en un moment en què encara hi havia emergència i altres prioritats.
A mi aquest tipus de declaracions sempre em saben greu. Potser tenen raó. Crec que les actuacions de les forces de seguretat deuen tenir encerts i desencerts, però em sembla que en qualsevol cas, la crítica ha de venir amb el cap fred, després. I no crec que els mitjans de comunicació facin un bon servei estimulant aquest tipus de declaracions a cop calent, i mai millor dit. Al contrari, desvetllen una desconfiança profunda, i un individualisme ferotge. Per no parlar de les utilitzacions polítiques del tema.
Si mai em trobo en mig d'un incendi, segurament estaré molt espantada, no sabré què cal fer, és probable que hagi de deixar que se'm cremi la hisenda i possiblement em semblarà que els bombers estan fent coses que a mi em semblen estranyes o poc prioritàries. Però justament en aquestes situacions, en què el factor temps és clau, en què les emocions s'enfilen molt per damunt de la raó, en què cal fer coses que no sabem o a què no estem acostumats, i en què hi ha un elevat risc per a la vida de moltes persones, crec que és bo refiar-se de qui té experiència i preparació. I, després, demanar les explicacions que convingui. I fer les queixes oportunes. Però és temerari i a voltes insolidari, qüestionar-ho tot sobre la marxa, corrent el risc de convertir-se més en un destorb que en un ajut.
Quan cal actuar de pressa i amb precisió i evitar riscos innecessaris, no sempre tots els ajuts possibles es poden aprofitar i suposo que cal triar i tenir en compte variables que al comú dels mortals ni se'ns acudeixen...
La democràcia també deu ser disciplina, contenció i confiança. Els bombers no sé si van actuar bé o malament, però és indubtable que el primer que van arriscar va ser la pròpia vida. I no pas per salvar les seves propietats ni per grans sous ni per privilegis. Perquè és la seva feina i la van fer tan bé com van saber.
Mercè

2 comentaris:

Sfamília ha dit...

Dues vegades ens han evacuat els bombers durant les colònies. La primera ja fa anys, els monitors es van espantar molt i van decidir acabar i tornar, en canvi la segona, tot i que el risc era més evident, va ser més tranquil era durant la nit però s'ho van prendre com un joc de pistes, a més això de pujar en cotxes de bombers o policia dóna molt de sí. Vam sortir sense agafar res, però és que ni hi vam pensar i ens vam sentir en tot moment molt protegits. També estem molt colpits per la mort d'aquests bombers, nosaltres ens vam refiar d'ells i els agraïm molt tot el que van fer.

El mosquit i el camell ha dit...

És que certament és una feina que cal agrair... Sort que els infants poden viure tot això més com un joc que com un risc... Més val així.
Una abraçada,
Mercè