dimecres, 1 de juliol de 2009

Santa Maria del Taulat


Transcric la carta publicada avui al Periódico de Catalunya del Consell Pastoral de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó. Aquesta és la comunitat parroquial que vaig trobar quan buscava una resposta a la meva inquietud cristiana i on vaig trobar la JOBAC... i moltes més coses i, sobretot, grans persones. Me la sento molt meva, encara que hagi anat a viure uns quants quilòmetres al sud.
He anat veient aquests darrers dies com anava això del canvi de rector. Hi feia al·lusió indirectament en un escrit anterior dolguda per com s'estaven fent les coses. Subscric totalment la carta de la comunitat. Només matisaria que, servidora, no hi poso mai la creu a favor de l'Església, en la declaració de la renda. No mentre les dones estiguem considerades com ho estem dins l'Església i els laics i les comunitats siguin tractats d'aquesta manera. Cosa que no treu que a la pràctica no dediqui diners a necessitats concretes del meu moviment o de la meva parròquia.
Les tres parròquies de l'Hospitalet que ara tindran com a rector l'Oriol són molt afortunades. Trobaran una persona il·lusionada (malgrat com ha anat tot, per a l'Oriol les seves noves parròquies són un projecte ja motivador), treballadora, propera, amb qui es pot comptar a totes.
Mercè

El Consell Pastoral de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó, de Barcelona, va dirigir el 22 de juny una carta al cardenal arquebisbe de Barcelona per comunicar-li les nostres reflexions arran de la notícia de l’imminent trasllat del seu rector. Li vam expressar que els preveres i les comunitats hem d’estar informats amb temps dels canvis. El funcionament d’un bisbat ha de ser diferent del d’una empresa multinacional. El rector tenia la voluntat de no canviar de parròquia quan, per edat, li queden cinc anys de vida pastoral activa. Cal, per part de qui realitza els canvis, conèixer la vida i l’estil de la comunitat.
La nostra carta no ha tingut cap contestació. Per contra, s’ha nomenat un nou rector després d’una setmana de rumors, que al final s’han confirmat. Estem molt decebuts per la nul·la consideració que ha tingut la nostra reflexió. Les respostes podien haver estat diferents, però el que no podem acceptar és que se’ns ignori. Tenim la sensació que per a l’única cosa que comptem els cristians a l’Església és per posar la creueta a la declaració de renda i per participar en les col·lectes.
Si el senyor bisbe creu oportú un canvi, és evident que té l’autoritat i la responsabilitat de fer-lo, però creiem que ha de ser després de parlar amb l’interessat i amb les comunitats. El sistema de nomenaments que segueix el bisbat de Barcelona és propi d’un sistema de govern dictatorial. Lamentem haver hagut de fer públic aquest escrit –creiem fermament en el missatge de Jesús i en el treball corresponsable de les comunitats–, però, pel bé de l’Església, fets com aquest no s’haurien de repetir.

3 comentaris:

Marta ha dit...

Ostres! no sabia res que l'Oriol Garreta marxava del Poblenou....!
A quina parròquia estarà doncs?
marta

Pere Nieto ha dit...

A mi m'ha deixat tocat la marxa de l'Oriol. La meva participació a la parròquia és molt baixa, però ha estat una persona fonamental en moments difícils com la mort del meu pare. I una cosa molt important per algú cristià i d'esquerres sempre era un punt d'ajuda saber que el rector de la parròquia del teu barri fos algú amb la capacitat de testimoni cristià que té l'Oriol. M'ha sabut molt greu.

El mosquit i el camell ha dit...

Marta, l'Oriol anirà a les tres parròquies d'on ve en Pep Soler (l'Hospitalet i Esplugues, crec). De fet tot plegat s'ha gestionat d'una manera penosa. Però jo estic segura que l'Oriol tirarà endavant. Ha pogut estar aquests anys a la parròquia, ser el consiliari general de l'ACO, donar suport a les mogudes del barri (Can Ricart, entre d'altres), treballar per l'acollida dels immigrants, donar suport a l'escola pública, i sobretot, ser a prop de la gent amb la seva bonhomia. A part de passar una greu malaltia. I de ser consiliari de grups d'ACO i de la JOC. Treballar amb ell, per mi, ha estat un plaer.
Mercè