dimarts, 3 de març de 2009

La crisi ens interpel·la a tots i a totes


En el tema de la crisi econòmica, recessió o com vulguem dir-li, passa com amb el conte del llop, que fins que no li veiem les orelles no li prestem la més mínima atenció. Quan apareixen les dificultats és quan vénen les lamentacions. Durant més d’una dècada de bonança econòmica, diferents estaments i organitzacions, els sindicats, els moviments socials, els moviments eclesials en el món obrer, Càritas... hem cridat l’atenció sobre les grans dificultats que vivia el món obrer: atur, pobresa, marginació i exclusió social; flexibilitat, precarietat en el treball; dificultats de les famílies obreres i problemes per a l’educació; les dificultats que sofreixen les dones del món obrer i les condicions de vida i de treball dels immigrants.

L’esplendor dels grans beneficis i de l’especulació, els diners, la felicitat del consum i del “campi qui pugui”, de la cultura dominant, impedien veure el bosc de la situació sofrent de moltes persones que viuen un autèntic calvari: aturats de llarga durada, persones que treballen en condicions precàries, famílies monoparentals, salaris de misèria que impedeixen als joves un projecte de futur, famílies trencades pels accidents laborals, etc.

En canvi, es donaven les felicitacions als grans beneficis, dels quals els únics beneficiaris han estat i continuen sent els especuladors, les immobiliàries, els bancs i molts empresaris, mentre anaven minvant les prestacions socials i empitjorant les condicions de treball. Ha arribat la crisi que necessita el mateix sistema capitalista de producció i consum per a la seva subsistència i, lògicament, ningú no en té la culpa; ni els especuladors, ni els bancs, que continuen presumint de grans beneficis, ni els empresaris, ni els governs que han afavorit l’economia neoliberal sobre l’economia del bé comú. Les conseqüències recauen sobre els de sempre, els més empobrits. Perquè l’especulador, el protegeixen les lleis que li permeten blanquejar els seus diners. El banquer sempre guanya.I també gran part dels empresaris, que consideren que el que han guanyat amb la suor i el sacrifici dels obrers i obreres és només seu i dels accionistes que han invertit els diners que els sobren. Per tant, el treballador al carrer, segons les lleis elaborades en temps de vaques grasses per desprotegir cada vegada més les persones treballadores. I en la lògica capitalista, ara toca de nou als més pobres aguantar el ruixat: acomiadaments, les angoixes de quedar-se literalment al carrer per no poder pagar la hipoteca, frustració de molts joves en no poder formalitzar una família, famílies amb grans mancances, immigrants que després d’esprémer-los els llencem (molts d’ells sense papers), en l’economia submergida, sense dret a subsidi d’atur.

Des de l´Equip de Pastoral Obrera de la Diócesi de Sant Feliu, encoratgem a totes les comunitats cristianes a estar atentes a la realitat sofrent i oprimida per la desigualtat injusta, l’exclusió laboral, econòmica i social de tants germans i germanes nostres, dir una paraula de denúncia i orientació evangèlica, i a implicar-nos a treballar per la justícia social i la solidaritat.
Equip de Pastoral Obrera de la Diòcesi de Sant Feliu

Publicat al Crit solidari núm. 1, febrer 2009

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tinc un problema prou reconegut per mi mateix: que sóc molt lent.
Vet aquí que ahir vaig fer una primera lectura de l'article anterior i ara venia, acompanyat d'una copeta de Mascaró, a fer-ne la relectura tranquila i repassar uns quants conceptes que s'hi desgranaven.
I em trobo amb un altre article dens, força dens, amb el que, d'antuvi, aprecio més discrepàncies, però que també demana una relectura.
Res, que perdo el tren. Què hi farem! M'hauràs de perdonar el defecte.

El mosquit i el camell ha dit...

Xiriquero, a mi em van molt bé els teus comentaris, encara que discrepem. Perquè sempre em fan rumiar i donar més voltes a les coses, encara que després sovint continuem discrepant... Tot plegat m'ajuda a pensar i em va bé que aquesta mena de diàleg no sigui necessàriament amb gent de la mateixa corda. T'agraeixo que et prenguis tan seriosament tot el qie vaig abocant al blog i t'animo a continuar igual sense patir en absolut per les dates... No caduquen.
Mercè