diumenge, 1 de març de 2009

Mandra política


La meva, sens dubte. Els cristians (catòlics, baptistes, anglicans...) d'ICV ens hem anat trobant per anar reflexionant sobre un tema tan complicat com és el de l'avortament i sobre com s'ha de regular. La nostra capacitat d'incidència deu ser mínima, perquè som minoria dins del partit i encara som més minoria dins de les nostres esglésies, però el tema obliga a anar a fons, a deixar-nos interpel·lar, a prendre partit. Ja llegireu la nostra modesta, molt modesta, aportació que aviat publicarem aquí mateix.
M'avergonyeix dir que m'ha fet molta mandra posar-m'hi. Perquè em seria molt més còmode no opinar, no mullar-m'hi. No pas pel què diran de nosaltres uns o altres, que pot ser dur, sinó perquè a mi mateixa em situa incòmodament davant d'una realitat molt complexa, on es tracta de processos que condueixen a la vida, els límits dels quals no estan clars en el camp de la ciència, que per cert sovint resulta menys objectiva del que a una li agradaria. Unes situacions que jo en dic "de teves a meves", on la perspectiva canvia molt segons la implicació personal. I la diferenciació entre les pròpies opcions i allò que et sembla que faries i la necessitat d'un plantejament que sigui apte per a tothom, no només per a tu i la teva gent. I uns plantejaments sovint molt dogmàtics, tant per part de la jerarquia de l'Església Catòlica, posem per cas, on a més es manifesta una nul·la sensibilitat per tot allò que afecta la dona, però també per determinats feminismes que a mi em semblen excloents, per exemple, de la necessària implicació masculina a l'hora de prendre responsabilitats i decisions. De fet la jerarquia catòlica ve a dir: no pensis, refia't de nosaltres, que tenim la veritat. Ja m'agradaria, però és que em resulta impossible refiar-me d'algú de qui no em sento gens estimada.
Em direu que si no estic prou preparada, no hi prengui part, o no voti dins del partit quan arribi el moment de prendre decisions, si és que em donguéssin opció a fer-ho. Potser sí, però crec que hi ha una certa obligació moral per part de tots -també dels que no militen en la política- de reflexionar-hi a fons, de situar-s'hi davant, de buscar criteris ètics des de la pròpia consciència. Perquè tots serem responsables, per acció o per omissió, de la llei que surti, sigui quina sigui, i perquè de fet la llei és només una part, certament de molt de pes, del tema.
Vivim en una societat en què les relacions sexuals estan simultàniament idealitzades i trivialitzades, unes relacions que estan entrant en el camp del consum (aviat si no "folles" amb algun estri exòtic no seràs ningú), sobre les quals hi ha molta informació... però on continuen jugant pors i inseguretats (per què deu costar tant això tan aparentment senzill del condó?) i on s'oblida fàcilment que el sexe és el mecanisme que obre camí a la vida i que per tant cal assumir la responsabilitat de cada "polvo": responsabilitat en forma de malaltia, d'embaràs no desitjat o senzillament de relació amb una altra persona amb les implicacions afectives i emocionals que comporta. On un "reset" no sempre és possible sense que algú prengui mal.
El nostre món no es fa responsable de res. Hem desterrat les culpes, i junt amb elles, les responsabilitats. Ens costa assumir que pitjar l'accelerador té conseqüències per a nosaltres i per als altres, que fumar té conseqüències per a nosaltres i per als altres, que prendre cap tipus de droga per inofensiva que sembli té conseqüències per a nosaltres i per als altres, que canviar constantment de mòbil, té conseqüències per a nosaltres i per als altres. No és estrany que molts adolescents minimitzin riscos, perquè en el seu conjunt els adults també ho fem i perquè estan acostumats al "Crtl+z" quan s'equivoquen i aquí no ha passat res. Però amb l'embaràs sí que passa.
A part d'això hi ha un altre factor que em sembla significatiu i és que ens hem acostumat a controlar les nostres vides. O a creure'ns que les controlem. De manera que malalties pròpies i alienes, morts, discapacitats, interrupcions dels nostres plans costen especialment de pair, sobretot quan rellotges biològics i socials es van distanciant.
Tot plegat són "mals" que provenen de béns que valoro molt positivament. A mi m'agrada, i molt, que la sexualitat hagi deixat de ser un tabú i que el sexe estigui més "socialitzat". També em sembla sà haver aparcat una mena de culpabilitats que no duia enlloc i m'agrada l'exercici de la construcció de la nostra vida d'acord amb els paràmetres de fons que ens motiven més íntimament. Però cal trobar l'equilibri, perquè els efectes col·laterals no són menors.
De fet, la meva fe i la meva trajectòria personal m'ha aportat a valorar cada vegada més positivament l'imprevist, en la confiança que te'n surts , que descobreixes noves forces i capacitats, i que Déu hi és. És potser una afirmació feta des d'una vida sense gaire entrebancs.
Ja sé que és un post molt confús... Perdoneu.
Mercè Solé