dimarts, 17 de febrer de 2009

Dies irae


1. Avui he tingut una tarda molt tensa a Càritas. Ha vingut una parella, amb tres criatures, exigint que els donguéssim aliments ja, perquè tots dos estaven en atur i ho necessitaven. Jo no m'encarrego dels aliments. Els he dit que primer havien de passar pels serveis socials. M'han respost que hi ha llista d'espera per tres mesos (cosa que demà penso comprovar, perquè si és així ja podem plegar). La parella era molt jove i molt agressiva. En d'altres circumstàncies se'ls dóna un ajut d'urgència fins que no contacten amb la treballadora social. Però avui no sé si jo tenia el dia creuat o el tenien ells, però com que venien tan agressius no m'ha semblat gaire prudent derivar-los al grup de dones que demà farà la distribució d'aliments. Estan molt desbordades, i sé que avui el camió d'aliments no ha arribat -en desconec el motiu- i demà pot ser un dia complicat.
L'home no cedia gens. Quan ha vist que jo tampoc no ho feia, ha anat pujant el to i ha acabat esbroncant-me a crits davant de tothom, esmentant tots els meus parents i desitjant-me que em morís ben aviat d'un càncer ben fort. La cua de gent que m'esperava, les mares i els nens de la catequesi s'han quedat d'una peça. La parella ha aprofitat per felicitar les pasqües també als immigrants, amb el discurs que a ells sempre els ajudem, i a la gent del país, no. Em temo que aquesta cançó la continuarem escoltant ara que venen les vaques flaques.
He de dir que m'he sentit fatal, perquè la seva ira era expressió de la por, del sentir-se mal atès i també, penso, d'una certa imprevisió. I perquè en el fons tenia raó. Potser la meva duresa venia pel prejudici del "és la família típica i crònica de Serveis Socials que es desperta a última hora". Penso que els serveis socials efectivament estan també molt desbordats, que l'ajut que els podem oferir des de Càritas és minso en relació a les seves dificultats. I no m'agrada adoptar el paper de dura ni entomar el xàfec. Jo no m'he sabut explicar ni donar alternatives i he actuat amb tics de funcionària perquè tampoc no tenia resposta i perquè m'he deixat tocar per la seva agressivitat. En comptes d'acollir intentava treure'm el mort de sobre...
2. Al vespre tocava Liceu, el rèquiem de Dvorak. Hi he arribat tard, perquè tota aquesta discussió m'ha impedit plegar a l'hora i perquè m'he trobat l'acostumat embús i un accident... Com que m'he perdut vint minuts de concert, he pogut anar a la "bombolla" (el lloc on ens tanquen els qui arribem tard mentre no ens deixen entrar a la sala, dotat d'altaveus i una gran pantalla on es veu amb detall l'escenari) i he vist la Sonsoles Espinosa cantant. M'han agafat ganes d'anar-la a veure a la sortida i de traspassar-li la mala llet que portava a sobre: que li expliqui al seu marit que això és la crisi i que no són els banquers precisament qui se n'emporta les bronques i qui topa directament amb el patiment de la gent. Mentre ells canten beneficis i van de xulos, la gent no sap amb quins recursos fer front a la pobresa.
3. Dies irae, dies illa... Avui n'he fet un tastet.
Mercè Solé

2 comentaris:

Anònim ha dit...

http://elintegrismoespecado.blogspot.com/

Aquí iremos desgranandolas raíces, el modus operandi y los principales actoresdel integrismo en Cataluña y sus perversas estrategiaspara copar el poder. Actúan como una quinta columna, pero dejan rastros. Sin prisas, iremos desenmascarándoles.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Per cert, recorda'm, quan ens vegem, aquest post de la Sónsoles cantant, que t'explicaré una cosa