Nerone i Poppea, eròtica i poder

Ahir vaig poder veure L'Incoronazione di Poppea (1647), de Claudio Monteverdi, al Liceu. El public va quedar estabornit, o endormiscat, perquè, tot i que l'òpera és ben bé una creació barroca, Monteverdi s'allunya molt dels gustos liceístes. Jo també vaig passar algun moment de crisi, però em va semblar un muntatge esplèndid d'una òpera preciosa i molt ben interpretada. La veritat és que la bellesa d'alguns duets treu la respiració.

Curiosament, al contrari del que sol passar a les òperes, on el text sovint és infumable, aquesta vegada tenia la seva gràcia. Partint dels historiadors clàssics, el llibretista proposa una àcida reflexió sobre les martingales de Poppea per arribar a ser emperadriu. I és que, com diu Eros només començar, allà on hi és ell, la "Virtut" no hi té res a fer (la pobre i poc agraciada Virtut sortia amb crosses!). I efectivament, Poppea aconsegueix que Sèneca sigui convidat al suïcidi, si és que se'n pot dir així, i que Neró repudiï la seva dona...

Un argument intel·ligent i molt actual. Jo vaig pensar en alguns poderosos dels nostres imperis que recentment han reforçat i renovat l'eròtica del seu poder amb l'eròtica de debò... Confio que els vagi a ells -i a nosaltres- millor que a Neró i Poppea.

Mercè Solé