Feia temps que no em passava


A l’ACO estem preparant el nostre IX Consell. Bé, de fet, és l’actual equip responsable qui hi està treballant més, equip que ens va convocar l’altre dia a uns quants que ja havíem passat per aquesta complicada experiència, bàsicament per contrastar idees. La reunió va anar bé, però tot de cop em vaig trobar defensant amb vehemència no sé quina cosa, que jo no veia clara i que es plantejava diferent de com ho havia fet jo en el seu moment. Em sentia tant dins de l’organització que vaig haver de fer-me la reflexió que eren unes altres qui ho havien de fer, que ho farien a la seva manera i que, no en tinc cap dubte, se’n sortirien. De fet, ens demanaven l’opinió justament perquè féssim d’advocats del diable, o sigui que no calia patir. Però vaig sortir de mal humor.
Després, a casa, hi vaig estar donant unes quantes voltes. Realment sóc massa vehement i cabuda, i em costa posar-me a la pell de l’altre. Sembla que em vagi la vida en una cosa que generalment no té gaire importància o que es pot resoldre de moltes maneres. Em fa ràbia perquè feia temps que no em passava, però continua passant. Una de les tres mil pedres amb què vaig ensopegant una vegada i una altra. I el sentiment que deixa és de manca de control sobre mi mateixa, i de pensar que deu resultar poc agradable per a la gent que m’ha d’aguantar. Això deu ser una de les mil manifestacions del pecat: l’amor propi ferit i,de vegades (penso que en aquesta ocasió no és el cas, però en d’altres sí) l’altra gent, també ferida, que al cap i a la fi és el que té més importància. Vull dir que no val la pena amoïnar-se gaire per la pròpia imatge, que de fet el que compta és si matxaques algú.
L’endemà ens vam trobar casualment amb algun dels convocants a la reunió. I em vaig disculpar. La resposta, amb una rialla, va ser “Ja ho sabem que ets així. Si no, no series tu. Ja ens està bé”.
Va ser una bona resposta. D’una banda, perquè no negava una realitat ni la minimitzava i, de l’altra, perquè l’acollia. Per tant, em vaig sentir entesa i disculpada simultàniament. Em va fer pensar que aquest també és el sentit alliberador de l’Evangeli: un Déu que ens estima, no pas a la versió ideal que de vegades tenim de nosaltres mateixos, sinó a allò que som. Un Déu que anima a avançar, però que no fa un drama de les passes en fals que fem.

Mercè Solé

Comentaris