"Aquest confinament ha estat com quan puges una muntanya en el límit de les teves possibilitats i només tens esma per mirar els peus de qui va al davant". Ho deia avui la responsable del grup, en el recés que hem fet amb l'ACO. L'Oriol ha proposat partir del text de la transfiguració (Mt 17,19), per fer-nos unes quantes preguntes sobre els moments més significatius del confinament, el patiment, la por, la desconfiança, però també els bons moments, el diàleg amb familiars i amics, la pregària, l'esperança, la sortida i els canvis que ens pot comportar, o que ens hauria de comportar tot plegat...
De fet durant tot aquest temps, el grup ens hem connectat de dilluns a divendres, per fer una petita pregària i per compartir com ens ha anat el dia, una cosa breu i molt senzilla. Presidida per una frase que no sé si és del Carles Cardó, que ve a dir que les coses petites freguen el misteri. Ha estat (i continua sent) un bon espai d'acompanyament mutu, d'afrontar les angoixes i tensions pròpies del moment i també l'esperança compartida, perquè de bons moments també n'hi ha hagut uns quants, i en aquest sentit ens hem anat equilibrant mútuament entre tots. Tot un privilegi.
Personalment, he de dir que, vist en perspectiva, la meva sensació de confinament arrenca de molt més lluny. El final de la meva etapa laboral, per diverses circumstàncies, m'ha comportat un cert aïllament social dels meus companys de treball, indesitjat però ineludible. Una mena d'ostracisme preventiu i terapèutic. Per tant, s‘ha barrejat una mica tot plegat: el confinament anterior i el present, i la jubilació.
He de dir que el confinament m’ha creat desconcert, confusió, però també instants de plenitud. He viscut molt la sensació d’un canvi d’època, d'haver de fer el dol per una realitat anterior que potser no tornarà i d'haver-me de preparar per a una novetat que no sé com serà. Em va encantar la tranquil·litat i la sensació de viure una cosa excepcional de les primeres setmanes. Finalment podia aturar-me (una cosa que sempre m'ha costat molt) i en tenia tota l’excusa! Tot i que a la pràctica no he parat gaire, perquè bon part de les activitats que faig han tingut continuïtat.
El pitjor ha estat veure patir en Jordi, que ho ha expressat com bonament ha pogut, que no sempre és ni còmode ni fàcil per als que vivim amb ell, perquè no tens bruíxola per a aquest camí. Sort que hem comptat amb bon suport per part del taller, l'esplai i alguns amics.
La meva conclusió (si és que podem concloure res enmig d'una situació tan oberta!) és que he d'esmolar la meva capacitat d'escoltar i d'estar disponible, encara que no es tracta de fer més coses, sinó de fer de forma més significativa les que ja faig. De deixar-me ajudar, de posar ordre també en el físic: caminar, menjar menys i millor. A veure si ens en sortim!
Us deixo les dues pregàries que ha fet l'Oriol per avui. per començar la reunió i per cloure-la. M'agraden molt.
La vivència del Tabor
Seguint l’exemple de Moisès i Elies,
pugeu a la muntanya,
a l’encontre de Déu, el vostre Pare.
M’hi convideu, també, a pujar.
És costeruda, Senyor, la pujada:
deixar el què estic fent,
la feina, la gent, les preocupacions
que m’angoixen i em destaroten la vida.
Deixar tot això em fa mandra.
Vós aneu al davant, ben decidit.
Quants cops us he dit que no,
he tornat enrere,
m’he assegut al pla, tot sol,
per descansar i dormir.
Però avui sí,
avui he pujat amb vós, fins el cim.
Trobar-vos amb el Pare,
entrar en diàleg amb ell,
en íntima comunió…
us ha omplert de joia, de pau, de vida,
esclatant i resplendint la seva glòria.
Jo m’he endormiscat de cansament,
però de sobte, com sovint em passa,
us he sentit al meu costat,
he experimentat que sou el Fill estimat del Pare.
Quina joia, quina pau, quina plenitud de vida
m’heu comunicat.
Tot jo m’he sentit transfigurat,
i us he demanat que aquesta vivència
perdurés per sempre en mi.
Per resposta m’heu dit: ara baixem
a la feina de cada dia,
amb la gent que tens a prop,
amb els problemes que t’aclaparen
i pensa que portes dins
la força de l’Esperit que hem trobat dalt del cim.
Ell et farà caminar
per dur als altres pau, joia i vida.
Senyor, ensenyeu-nos a pregar
Molts cops, Senyor,
com deixeble vostre que sóc,
hauria de fer meva aquella petició
que els vostres deixebles us feren un dia:
“Senyor, ensenyeu-nos a pregar”.
Sovint prego sense amor,
sovint la meva pregària
surt d’un cor ressec
i no és paraula amorosa
que adreço al meu Estimat
i esdevé paraula que s’emporta el vent.
Sovint prego sense amor,
sovint la meva pregària
no brolla d’un gest d’amor i servei
envers el germà que tinc al costat,
ni neix d’un esguard replè de tendresa
davant de tants que veig lluitar, sofrir i morir
i esdevé, llavors, falsa pregària,
una pregària indigna i buida.
Sigueu, Senyor, el meu Mestre d’amor.
Que de vós aprengui a fer-ho tot
amb amor i autenticitat de cor,
a treballar i viure, a parlar i pregar
amb el cor ben ple del vostre amor
i la meva vida esdevindrà, llavors,
tota plaent i agradable a vós.
Comentaris