Aquests dies, en la superficialitat de les xarxes socials, he anat veient com la proposta de fer classes d’islam a tall de prova en algunes escoles públiques es convertia en un projectil dels que porten cua. Protesten, per xenofòbia, els qui són contraris a l’obertura a una cultura associada a la immigració. Protesten els qui veuen que la religió (totes les religions) són un mal a erradicar. Protesten els qui consideren que en qualsevol cas la religió pertany a l’àmbit privat i no n’ha de sortir. Protesten els qui temen que el personal sigui etiquetat segons la seva religió. Protesten els qui desconfien de la qualitat democràtica del professorat.
A mi, des del desconeixement del
projecte de la Generalitat, em venen al cap diversos interrogants.
En primer lloc, la distinció
entre públic i privat. Quan jo anava a escola, el sexe pertanyia a un àmbit tan
summament privat que era impensable parlar-ne a classe, mentre que, tot i anar
a una escola municipal, amb el nacionalcatolicisme els dissabtes i tots els
dies del mes de Maria tocava rosari. És un dels motius pels quals vaig avorrir
de per vida la devoció mariana. Fa quatre dies, però, els mitjans de comunicació
parlaven amb una certa admiració del “dogging” (practicar sexe amb desconeguts
en plan “aquí te pillo, aquí te mato”) a les platges de Viladecans i estic segura que
posarien el crit al cel si a algú se li acudís fer una processó en aquesta
platja per la Mare de Déu del Carme. El sexe s’ha guanyat un espai en la vida pública,
mentre que a les religions cada cop se’ls nega més.
Abandonat el nacionalcatolicisme,
quan calia redefinir quin havia de ser el paper de la religió a l’escola (la
catòlica, perquè les esglésies cristianes no catòliques em temo que en van quedar
molt al marge), els bisbes es van entossudir a fer catequesi dins l’escola i a
controlar directament el professorat de religió, en lloc d’abordar el fet
religiós en general i de negociar una formació universal per als profes. De tal
manera que van tallar molts ponts que avui haguessin estat molt útils, perquè
van aconseguir que moltes famílies que no se sentien catòliques abandonessin la
classe de religió i que els profes de religió es mantinguessin en una difícil
relació laboral. El resultat és que el fet religiós (l’espiritualitat, la
transcendència, la història, els textos, l’evolució de les institucions
religioses...) és com si no existís per
a moltes joves i que la cultura majoritària, o sigui la cristiana, és una gran
desconeguda per a molts. Amb el que té de dificultat per a la comprensió de la
filosofia, de la literatura, de l’art, de l’antropologia... Prou que ho sabeu.
Per acabar-ho d’adobar els
prejudicis van creixent. En primer lloc contra l’Església catòlica. Guanyats a
pols, em direu. Sí, és clar. Però el cert és que aquesta ha estat la cultura
majoritària al nostre país i per tant se suposa que nosaltres n’estem molt més
amarats, per bé o per mal, que del xintoisme. Sense desmerèixer el necessari estudi
comparatiu de les religions, si ens volem conèixer nosaltres mateixos, hem de conèixer
millor el cristianisme. Un coneixement crític, però també valoratiu. L’Antoni
Puigverd ho
deia molt bé aquest estiu: els progres carreguem molt fort contra l’Església,
però no sabem formular per què hi continuem, què ens aporta. I ens fem un flac
favor tots plegats. També he viscut com un centre ocupacional es negava a posar
pessebre amb l’argument de la laïcitat i en canvi muntava una carrossa de
carnestoltes sobre monges i capellans sense facilitar cap explicació als nois i
noies que hi participaven. Partir només de l’escarni és una bona manera de
conrear prejudicis.
La nostra societat, doncs, ha
abandonat, i de quina manera, la cultura religiosa, que gosaria dir que tampoc no
es transmet gaire o amb gaire encert des de les escoles cristianes, i no pas
per culpa del professorat, sinó que moltes de les famílies que hi van posen
molt més interès a assegurar una formació competitiva per als seus fills que no
pas una formació cristiana. Però és que també fa la sensació que el món
eclesial s’ha tancat molt més. Una amiga va estar estudiant grec a la Facultat
de Teologia. És un grec adreçat, és clar, sobretot als evangelis. Però
francament en tots els anys que hi va ser no es va fer cap referència a Homer o
als clàssics grecs. Ni una referència, ni una breu incursió. Cap curiositat. El seminari havia estat una
grandíssima escola de cultura universal, per entendre el món i la seva cultura.
Ara fa la sensació que el futur clergat viu ben tancat i compartimentat.
Encara hi ha dues qüestions més: hi
ha qui contraposa, pel broc gros, la religió a la ciència, la qual té un gran
prestigi i corre el risc de substituir la religió. Però la ciència i el seu
mètode, com diuen molts dels científics, té els seus límits i no té respostes
per tot. I encara, la religió es contraposa també a l’espiritualitat, en lloc
de ser reconeguda com una possibilitat d'esdevenir camí -diversos camins-, acreditat per molta
experiència, per on pot circular l’espiritualitat o el sentit de
transcendència.
Arraconar la religió té
conseqüències. En primer lloc, perquè agradi o no, continua existint. La set de
veritat, la dimensió transcendent, mistèrica i de relació amb les persones forma
part dels homes i de les dones d’avui, que continuen buscant sentit a allò que
viuen, de forma institucional o no, però les preguntes hi són. I en segon lloc
perquè, com més arraconades estiguin, menys transparents seran o menys obertes
a la ciutadania. Els dos anys que vaig treballar a l’Ajuntament de la ciutat on
visc em vaig esforçar molt (sense èxit) perquè les esglésies fossin
considerades com a associacions i perquè, per tant, formessin part dels
consells ciutadans, de les mostres d’entitats, o de la preparació de la festa
major. Perquè la gent conegui què és una parròquia i perquè els cristians
estiguessin oberts a la ciutat. Això mateix és bo per a les mesquites i
oratoris musulmans, n’estic segura.
Ni idea de si és bona o no la
classe d’islam a l’escola. Però sí que crec que convé que les religions hi siguin
presents amb naturalitat i amb respecte mutu.
(potser sortirà a L'Agulla)
Comentaris