A mi sempre m'han agradat les noves tecnologies, però crec que se m'està acabant la corda. Vull dir que me'n vaig sortint com bonament puc, però que de vegades noto que hi ha coses que em depassen.
Justament per això entenc bé les persones que hi tenen dificultats. A casa tenim habilitats i vocacions diverses, com deu passar a un munt de gent. Per tant m'acostumo a ocupar jo de gestionar les planes web de salut, els comptes bancaris, els telèfons, els certificats digitals, hisenda i un llarg etcètera de xats, programes digitals que canvien contínuament la seva interfaç, i registres amb contrasenyes diverses. I ho faig també amb alguna associació de la qual formo part, perquè els meus companys de junta fan molt bé el seu paper, però els costen més els temes informàtics, que m'han confiat. A mi no em costa gaire gestionar el correu electrònic, fer pdfs, escanejar documents... Però hi ha moltíssima gent per a la qual això és una muntanya molt difícil d'escalar, i ho entenc.
M'adono, però, que això cada cop és més dificultós i té efectes col·laterals molt adversos. L'altre dia em vaig discutir, i molt, amb una treballadora del BBVA. Resulta que han tancat l'oficina de l'antiga Caixa de Catalunya (ara reconvertida en BBVA sense comptar, és clar, amb els clients, que assistim atònits a la mobilitat dels nostres escanyolits estalvis, que passen de mà en mà). L'han tancada i han assignat una altra oficina propera. Necessitàvem fer una gestió presencial, que només es pot fer demanant cita prèvia. A l'oficina no agafen el telèfon; per internet l'opció no és accessible; no hi ha cap gestor assignat. L'única possibilitat és trucar... a Madrid (!) perquè em donin cita a una oficina que és a dos-cents metres de casa. Després de passar-me una hora barallant-me amb l'ordinador, vaig trucar per demanar hora per al meu marit, que és l'únic que podia fer aquella gestió. I no em van voler donar hora. Primer em van acusar de suplantació de personalitat i després es van negar a donar-me hora per a ell, perquè l'havia de demanar ell mateix. Jo soc molt conscient que si el compte està a nom seu és ell qui haurà de fer totes les gestions que li calgui, per això entendré bé que a la cita en què s'ha de rebre informació i cal prendre decisions hi ha d'anar ell degudament acreditat. Però en canvi no entenc gens que no puguin facilitar-nos a tots la feina i ja que soc al telèfon donar-me hora. Perquè a més a més, per la veu queda clar que jo no soc ell, però si jo hagués estat un home, no ho haguessin pas sabut, amb qui estaven parlant. Vull dir que tot plegat s'aguanta amb pinces amb una falsa seguretat.
A la nostra oficina hi ha dos caixers: només un admet llibretes. La llarguíssima cua que es forma per treure'n diners fa pensar que la gent no està gaire avesada a les targetes ni al control online dels comptes, que és el que ha tornat obsoletes les llibretes. Si la situació és aquesta, penso que exigir habilitats informàtiques als clients és un gran maltractament per a molta gent. Aquesta actitud, generalitzada en els bancs, s'expressa en el trasllat dels caixers al carrer. Ens van expulsant de les seves seus presencials: atenent només unes hores, només determinades gestions, i posant-nos literalment "de patitas en la calle".
Soc molt conscient que gestionar els comptes d'un altre és un risc, però també que els bancs deixen les persones a l'estacada i ens tracten com a bèsties. Una vergonya.
Comentaris