divendres, 10 de juny de 2016

Dones grans

Em va impactar, quan estudiava treball social, la lectura del llibre de Marvin Harris Vacas, cerdos, guerras y brujas. El punt de vista de l’antropologia, que posa distància entre els fets i la interpretació o justificació que els protagonistes en fem, em va fer prendre consciència que els centenars de bruixes castigades al llarg de la història, més que per no sé quina mena de qualitats esotèriques, ho eren sobretot per ser dones grans i vulnerables. Dit d’una altra manera, podien exercir de cap de turc o de boc expiatori perquè sortia barat fer-los fer aquest paper. I mentre elles rebien un càstig, com a presumptes responsables de tots els mals del seu entorn, el poder que les cremava i que sí que causava mals no era qüestionat.
Tot això m’ha vingut al cap quan m’he adonat, no sense una certa sorpresa, que jo mateixa vaig formant part d’aquest grup de dones “grans” (aviat en faré seixanta) i que en cert sentit aquest fet m’incomoda. No fa gaire prenc part, per exemple, de la xarxa de meditació “Amics del Desert”, on la majoria som dones si fa no fa de la meva edat. Com que moltes ens hi hem posat després de llegir el llibre de Pablo d’Ors Biografia del silenci, hi ha una certa veneració pel personatge i reconec que això encara m’incomoda més. Intento fer-ne broma i desmarcar-me’n. Bé, en part, perquè crec que mantenir el sentit crític és una bona cosa, en qualsevol cas, però en part com si jo m’avergonyís de fer el que faig.
Llegeixo una plana web on titllen Pablo d’Ors d’heretge per gosar posar en qüestió alguns signes litúrgics, i entre els molts comentaris hi ha perles com el fet que compta amb un grup de dones que el segueixen, de casa bona, desocupades, poc compromeses i carregades de botox. És massa anecdòtic per fer mal, però de fet en aquest prejudici no deixo de reconèixer-m’hi. Lamento dir que estic segura que aquesta imatge de grup de dones és la que jo tenia, per exemple, de les “seguidores” de Xavier Melloni i que potser és al darrere de la meva escassa simpatia inicial per la meditació.  Pur prejudici.
Em fa pensar en Jesús i les dones que el seguien, en un acte de llibertat per part d’elles força més difícil de mantenir que fer-ho avui, i en com aquest fet tendeix a invisibilitat-se en la tradició eclesial, o a mirar-se amb un cert menyspreu. Com Joana, la dona de l’administrador d’Herodes, citada a l'evangeli de LLuc, que fàcilment titllem de “dona rica, avorrida, que passa el seu temps seguint un tal Jesús sense gaire convenciment”. Em fa pensar també en el paper que sens dubte van tenir les dones, sobretot les dones romanes amb diners i prou llibertat per usar-los, en les primeres comunitats cristianes. Ben segur que van ser un suport bàsic als inicis del cristianisme.
Dones. Riques (classe mitja-alta) o treballadores. Lliures. Amb o sense bótox o equivalent. Diverses. Però sempre poc prestigiades com a grup. Començant, glups, per mi mateixa.
En parlem a la feina. Una companya, jove, em diu que totes hi arribarem. Una altra companya, de la meva edat, em diu que nosaltres, “avorrides” no parem, mentre que els homes de la nostra edat no semblen motivats per gran cosa. Doncs això.