dimecres, 29 de juny de 2016

Rublev, Bach, el desert

Trobada, ahir, dels Amics del Desert amb Pablo d’Ors. La veritat és que no m’esperava pas que fes cap xerrada i no vaig preveure cap forma de prendre nota de res i ara em sap greu. L’escoltava amb la sensació de collir aigua amb un cistell de vímet. Em va impactar què va dir... però em costa recordar-ho. Només em vénen al cap fragments esfilagarsats. Deu ser perquè les emocions poden (cosa que mai no m’entusiasma), o perquè em va quedant memòria de peix.
La meditació com a camí d’acceptació de la fragilitat, més que no pas com a camí d’enfortiment o d’èxit. M’agrada el plantejament. El buit i la pobresa per obrir-se als altres i per escoltar-los. La compassió com a finalitat última. La Trinitat com a unitat en la diversitat (a diferència d’altres tradicions de meditació que dissolen el jo en la unitat), amb aquesta definició laica que trobo molt encertada: font, camí, energia. La tradició cristiana com a patrimoni universal molt devaluat a casa nostra, però enyorat, ni que sigui inconscientment, per molta gent. La religiositat, com a gratuïtat total, en contrast amb la màgia que persegueix un benefici. El cos i el gest com a expressió de l’intangible. L’Eucaristia com a centre de la tradició catòlica; la Paraula com a centre de la protestant. L’Evangeli en perpetu moviment, parlant a cadascú segons el moment que viu, per damunt del tecnicisme exegètic. Els innombrables calzes que es poden comptar, com una nina russa, a la Trinitat de Rublev.
De vegades tinc els meus dubtes que tot plegat encaixi amb l’ACO o amb la tasca social. Ahir em va semblar que harmonitzaven molt bé. Fins i tot enmig de les desfetes electorals. Som fràgils també col·lectivament.

Vaig pensar també en la Missa en si menor de Bach, que vaig escoltar fa molt pocs dies, i que fa dialogar el pare i el fill amb els oboès d’amore o que presenta la Trinitat amb tots els tresos possibles: ritme ternari, tresets, tercets... Perpètua dansa, impuls i moviment. L’oïda i el ritme al servei del que és inefable amb la majestuositat de Bach, que és matemàtica pura.
Costa d'explicar. Potser no cal.

3 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Darrerament sento parlar força dels grups de silenci o de meditació al voltant d'aquest sacerdot anomenat Pablo d'Ors(de fet no sé del cert com s'anomenen). Abans d'aquesta menció teva m'havia arribat alguna notícia de gent que es mou per la parròquia de Sant Josep Oriol al carrer Diputació de Barcelona.

Ja fa uns dotze d'anys que sóc formalment deixeble de la Berta Meneses, monja filipense i mestra zen. I de jove havia estat un visitant més o menys assidu de l'ermita de la Santa Creu a Montserrat (d'allí va sorgir una intensa amistat amb el P. Basili Girbau, que va ser l'ermità que hi va anar després del cèlebre para Estanislau M. Llopart del qual he sentit a parlar molt però amb qui no vaig arribar a coincidir ni tan sols quan va tornar del Japó poc abans de morir al monestir).

Tot això només per posar-te sobre antecedents, i per allò que m'agrada dir en castellà de "la cabra siempre tira al monte".

Si t'interessa el diàleg teològic entre cristianisme i budisme ara tens un llibre traduït al castellà que sota el meu parer hi va força a fons (amb capítols dedicats òbviament al silenci i a la meditació). No és una lectura per fer ara a la platja o sota l'ombra d'un pi a la muntanya, però el que més m'ha impactat és veure com l'autor no només fa especulació acadèmica (podria ser fins i tot avorrit), sinó que ho contrasta amb la seva vida de sacerdot i teòleg. Ara bé, a moments amb aquella innocència gairebé infantil tan típica de la cultura "made in USA". però per a mi la seva sinceritat ho compensa força.

I a sobre el Paul F. Knitter va tenir l'humorada d'implicar-se amb la seva esposa amb grups de cristians salvadorenys inevitablement propers a la teologia de l'alliberament. Un bon mix: estudiar a la Gregoriana de Roma, doctorar-se a Marburgo, apropar-se una mica a fons al budisme (i no caure en versions edulcorades estil "New Age") i treballar per la reconciliació i la pau en un país esqueixat per 12 anys de guerra civil de la qual el teu país d'origen hi ha tingut força a veure.

És aquest llibre de Fragmenta:

http://www.fragmenta.cat/es/fragmentos/actualitat/notesdepremsa/539119

Mercè Solé ha dit...

Hola, Jordi,
Gràcies per un comentari tan pensat. La xarxa del Pablo d'Ors d'anomena "Amics del Desert". Gràcies per la referència literària. Hi faré un cop d'ull. Pinta bé!
Els Amics del Desert (https://amicsdeldesert.wordpress.com) vol seguir la tradició de l'hesicasme, tot i que en Pablo d'Ors va iniciar-se en el zen.
Anem fent, a poc a poc. Jo voldria, senzillament, ser capaç de buidar-me i de silenciar-me cada dia una estoneta. Hi vaig treballant i descobreixo que m'agrada.
Una abraçada,
Mercè

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Hola Mercè.

Ahir divendres 8 cap al tard vaig tornar precisament d'una setmana de sesshin amb el grup de la Berta Meneses, i per tant encara no havia tingut temps per llegir el teu comentari.

Gràcies per la referència del blog.

Sens dubte que es podrien trobar coincidències entre la pràctica espiritual del hesicasme tan típica del monacat cristià amb el silenciament interior del zen.

Fins la propera.