dijous, 24 de maig de 2012

Recomanacions sobre la Marató

A mi la Marató no m'agrada. Em sembla un frau per part del govern. No em canso de dir-ho. I ja us vaig comentar un dia que aquesta mena de sentimentalisme solidari m'embafa. Dit això, em sembla que:

  • Hi ha una colla d'entitats socials que treballen al servei de la gent que més pateix la pobresa i que sovint roman invisible. I treballen bé. I segur que amb la crisi han vist reduïts i molt els seus ingressos i en canvi han vist incrementada la seva tasca. Ser crític amb la marató no significa menystenir la tasca d'aquestes organitzacions que, per cert, també pateixen especialment les retallades: per la via directa de subvencions i per la via d'haver d'atendre el personal retallat.
  • Per bona que sigui l'acció de govern (i la d'ara no n'és en absolut) les administracions públiques gairebé per definició són lentes i encarcarades; té molt de sentit que hi hagi organitzacions amb més capacitat de donar respostes àgils. Entitats i administracions es complementen, no s'oposen.
  • La solidaritat més justa prové dels impostos: si us plau, pagueu-los sense escaquejar-vos. Els vostres, els dels catalans permanentment amb sensació de greuge, els de la gent que no som rica, els concrets, que depenen de nosaltres. Hem d'aconseguir mitjançant la participació política una més eficaç i justa redistribució de la riquesa, però el primer pas és pagar. No és sentimental. No està de moda. Et prenen per tonto. Però és fonamental.
  • No us deixeu endur només pel cor. Penseu si les entitats creen dependència i promocionen persones justes. La beneficència no ajuda ningú. Trieu quan feu donatius.
  • No us limiteu a donar un donatiu a la Marató. Feu-vos socis d'una entitat, encara que sigui amb una quota baixa. És el millor ajut que podeu prestar: per a l'entitat seran ingressos fixos que permetran mantenir els contractes laborals i fer projectes a mig termini. A més de feu-vos socis participeu en allò que pugueu, amb sentit crític. Apliquem a la política una hipercrítica i en canvi tendim a idealitzar altres organitzacions. Sigueu actius.
  • La gent que pateix la pobresa és pobra, no santa. Vull dir que hi ha de tot, però tothom té dret a viure amb dignitat. I si n'hi ha que s'escaquegen o que ens prenen el pèl (n'hi ha com entre els que no són pobres, o com entre els accionistes de les grans empreses, per exemple), penseu que els seus fills tenen dret a una atenció educativa de qualitat, i a accedir a la feina. No "castigueu" nissagues familiars.
I per acabar, una recomanació. Acaba de sortir una publicació esplèndida del Centre d'Estudis Pastorals: el Quadern de Pastoral número 224, amb el títol "En temps de precarietat al costat dels desfavorits". Hi ha bones reflexions sobre la crisi i una descripció de la tasca d'un bon nombre d'entitats cristianes, en aquest cas, que treballen amb aquells que la nostra societat menysprea: presos, prostitutes, sense sostre, malalts mentals, sense papers... 

Doncs res. A actuar en consciència.

3 comentaris:

Toni Tur ha dit...

Em sembla molt interessant i pertinent aquesta invitació a ser crítics amb l'exercici de la solidaritat y ser-ho constructivament. És molt fàcil denunciar el que fa l'Administració o entitats socials com a enganyós, paternaliste, benèfic,...i posar tot en un mateix sac de complicitat amb "el sistema" (el sistema de producció capitalista neoliberal, que és el que patim), de manera que sembla que no es pugui fer altra cosa que canviar-ho tot de dalt a baix...Aquest tipus de discurs el que provoca és ràbia estèril i un sentiment d'impotència que paralitza. Per contra, és molt més difícil i socialment útil,donar idees per caminar cap a un altre societat menys injusta i més solidària.

Anònim ha dit...

parlant d'impostos...
per què no pagueu l'IBI com topts els pobres al que dieu defensar???

Saltim Salto Quántico ha dit...

Hola, Mercè!
Passa pel bloc "Pau a la Terra" i hi trobaràs una sorpresa.
Espero que t'agradi.