Els reptes de la Pastoral Obrera

La vigília del Primer de Maig vaig anar a la pregària que la Pastoral Obrera de Barcelona va organitzar davant de la porta principal de la Catedral. Avui, La Vanguardia comenta aquesta pregària, junt amb l'activitat que fem a la Pastoral Obrera de Sant Feliu. Crec que queda força ben recollit, però m'agrada que en Josep M. Domingo recalqui que quan preguem contra l'atur no estem fent un acte de màgia, sinó posant el cap i el cor a buscar energies, motivacions, esforços, imaginació, creativitat, per fer alguna cosa contra l'atur. La pregària sempre té la gràcia de conjurar "l'energia positiva", per dir-ho en llenguatge agnòstic. Els cristians, a més, creiem que Déu hi aporta molt, però el que és segur és que ell actua a través nostre. Per tant si no ens posem en marxa, no hi ha miracles. 
Al marge d'això, l'acte en si mateix em va fer pensar. Va ser força diferent dels actes que solien fer-se en anys anteriors: va ser sortir al carrer, a la plaça (no sé si en la línia del famosíssim "Atri dels gentils" o en la de Joan XXIII quan deia alguna cosa com que l'Església havia de ser una font d'aigua fresca enmig de la plaça). Va ser un intent, doncs, de connectar amb altra gent. Ben segur que al diari no en parlarien si no haguéssim canviat de perspectiva.
D'entrada això ja ens va produir un efecte positiu, si més no a mi: fa pensar sobre què volem comunicar, com ho estem fent i si els altres ens podran entendre. I en aquest sentit vaig tenir la sensació que se'ns gira feina. A mi els actes de la Pastoral Obrera solen agradar-me. Entre d'altres coses, perquè, com que conec la gent que hi participa, i en sé el compromís i la història, sempre em destil·len un sentit d'autenticitat molt considerable, i aquí les formes potser són el de menys.
Aquesta vegada, però, les formes també hi jugaven, si volíem arribar a d'altra gent. D'entrada l'estètica de l'acte (la pancarta, la documentació enganxada a les reixes i al mur de la catedral, els símbols que vam utilitzar...) més aviat recordava la dels indignats. Encara em debato amb mi mateixa sobre si m'hagués agradat una cosa més "pija" (més arregladeta, per entendre'ns) o realment aquesta unió simbòlica amb els indignats ja m'està bé. Suposo que una pancarta "ad hoc" i més lligada a la Pasqua hagués estat bé, sempre des de la senzillesa.
L'altra qüestió és la de la pregària en si mateixa. Evangeli i vida, o sigui testimonis. Van estar molt bé, però si pensem en gent que no és "dels de sempre" hauríem d'afinar una mica més. I jo, que amb els anys em torno carca i piadosa, penso que potser hagués estat bé lligar el llenguatge dels salms amb els testimonis, que caldria abreujar una mica justament per fer-los incisius. Aquests salms que tant són confiança com crit angoixat o imprecació tenen molt a veure amb la percepció de Déu enmig del dolor.
I finalment els cants, que eren de quan tots érem joves. I aquí el problema és que costa de renovar-los perquè el tema musical més aviat s'ha estancat. Però jo tenia ganes de riure una mica per sota el nas, quan veia la nostra mitjana d'edat, mentre cantàvem amb entusiasme "fe no és esperar".
Però crec que aquest és el camí i que amb el temps i experiència n'aprendrem una mica.I penso que avui, enmig del xàfec de la crisi, la Pastoral Obrera adquireix tot el seu sentit, per aportar consol, compromís, esperança, acollida, entre persones molt diverses que requereixen llenguatges també diversos: els immigrants (probablement més conservadors que nosaltres en qüestions litúrgiques), la gent de les parròquies i, sobretot, els homes i dones treballadors o aturats a qui la fe en aquests moments no diu res. Vivim en un món on sovint el no-res apareix embolcallat com si tingués molt de contingut (la "nada con puntillas" que deia Rovira Belloso). A la Pastoral Obrera sol passar el contrari: hi ha molt de compromís que passa desapercebut. L'hem de connectar a la gent.


Comentaris