divendres, 30 de març de 2012

Encallats en el desconcert

Fa molts dies que no escric. Per manca de temps, però sobretot per manca d'humor. No tant perquè m'entristeixi profundament la situació (potser més que no em penso), sinó perquè cada canvi suposa una mena de nus a l'estòmac que em bloqueja.
La situació d'en Pepito no avança. Ja he perdut el compte de les entrades i sortides de l'hospital.
I és que hem viscut de primera mà l'epidèmia de grip A i el que ha suposat: urgències col·lapsades, passadissos plens. Acompanyes el malalt i no pots seure ni tens un lloc un deixar-li l'ampolla de l'aigua. Jo no ho he vist, però un periodista del Delta (un periòdic local) parlava de malalts atesos a terra, en un matalàs i n'acompanyava fotografies. I El País deia que en alguns hospital havien habilitat la rotonda de l'hospital per deixar-hi ambulàncies on atendre la gent. No sé. Però feia angúnia. Entenc, però, que es tracta d'una situació excepcional.
En Pepito ha rebut bona atenció en el sentit estrictament mèdic. Ha estat aïllat quan la seva situació ho ha requerit i també ha compartit habitació (quatre llits, en un espai justíssim). Des de les retallades, l'atenció sanitària està sota sospita, perquè tendeixes a pensar que no hi ha prou personal (i no n'hi ha, és ben evident!), però ell ha estat ben atès perquè el personal hi posa ganes. El que no acaba de funcionar és l'atenció als malalts si no terminals, en situació pròxima: alguns metges ens han dit que no hi havia res a fer, que no el tornéssim a l'hospital i que no el forcéssim ni a menjar ni a prendre la medicació. Però no ens han donat gaire més orientacions. Vam preguntar pel Pades i ens van dir que demanéssim el servei a l'ambulatori. A l'ambulatori ens van dir que això depenia de l'hospital (?) i que com que no era una urgència i la seva metgessa estava malalta sense substitució, ens van donar hora per una setmana més tard. Després de diverses reclamacions i aventures que us estalvio va venir una amable infermera que ens va donar instruccions concretes, finalment. Però ja va advertir que en la nova organització de l'ambulatori, els malalts crònics no tenen una infermera assignada, sinó que el servei és rotatori, la qual cosa ens va fer pensar no gaire amistosament en el Sr. Boi Ruiz i tota la seva família.
En fi, però tornem a ser a l'hospital. Perquè quan va tornar, la metgessa de capçalera va decidir fer una consulta a l'hospital de dia. I, vés per on, el metge, ben al contrari que el seu company d'urgències, opina que el Pepito es pot recuperar. I vinga transfusions, medicació i el que convingui.
D'altra banda, faig una consulta sobre la necessitat de revisar el seu grau de dependència per si la cosa s'allarga. Ara, quan el Pepito és a casa, fem torns perquè estigui acompanyat les 24 hores, però si la situació s'estabilitza, haurem de buscar algú. La treballadora social em diu que m'ho pensi, si demanar revisió, perquè la Generalitat deixa de pagar quan detecta que s'ha demanat revisió i no reprèn el pagament fins que no s'ha pres una determinació. Ja m'han dit que pot passar, com a mínim, mig any sense cobrar, cosa que no es pot permetre. Ara el meu pensament va cap al Sr. Cleries i família. Llàstima de vudú!
I aquests darrers dies anem alternant: un dia diuen que es recupera, l'endemà tot al contrari. 
A part del mal de ventre que t'agafa quan penses que potser en lloc de cuidar el malalt, has contribuït a empitjorar-lo amb la mena d'atenció que li prestàvem, resulta duríssim que en lloc de dir-te un "no ho sé", et vagin fent passar d'un extrem a l'altre.
Tot plegat fa pensar. Ell sembla que decididament vol viure, i, per tant, no em sap tant de greu que el maregin. Però em pregunto si aquesta mena d'atenció no és allargar una situació que ja no té res de natural. A saber com ho veuré quan em toqui a mi, si és que hi arribo.
Però en qualsevol cas, jo trobo a faltar una millor coordinació entre hospital i ambulatori, i, sobretot, tenir un sol metge, una sola infermera, com a referents. Perquè he trobat professionals excel·lents, però no sembla que l'organització general ajudi gaire a fer més rendible la seva feina.

3 comentaris:

Assumpta ha dit...

Com t'entenc Mercè, i aquesta situació que expliques, que és patètica, al final l'únic que aconsegueix és intranquilitzar tothom que és el pitjor que es pot tenir. La pau en aquests moments i el saber que estàs fent el què cal, és el que et dona aquesta serenor que en aquests moments, crec és la única cosa vàlida. Això és difícil si escoltes TOTES les informacions que et donen. Una forta abraçada

mercè Garcia ha dit...

Em sap molt de greu tot això que esteu passant, però sabent que ell té ganes de viure, us ha de donar forces per continuar. No us quedarà mai el dubte de que heu fet tot el que heu pogut.
Però és indignant que amb la sanitat força bona que teniem abans, ara estiguin escurçant diners de tots els llocs necessaris, i es gastin els diners en calerons amb idiotades. No és al Bono, que li faran una pintura de setanta mil euros, per tenir-la penjada al costat dels seus antecessors? Que li facin una fotografía, i ja està! I aquests "quartos" que passin a sanitat, per exemple. Hi ha despeses importants, i altres que no. Un petó

Anònim ha dit...

doncs, jo me'n recordo del deute que heu deixat des del tri(s)partit...