dimarts, 13 de març de 2012

Viure la mort

Llarga conversa avui amb en Jordi. En Pepito ha tornat a ingressar a l'hospital i la cosa no pinta gens bé. En Jordi ja ens ho va dir: "fa la mateixa cara que la mare quan es moria". I potser sí.
Em pregunto per què tantes entrades i sortides a l'hospital, intubacions, proves... Tants anys de vida i no n'hem parlat mai amb ell, de què volia que féssim en aquests casos. Quadrada com sóc, és una situació que m'incomoda. La veritat és que ell no ha donat gaire peu a parlar-ne. Sembla amb moltes ganes de tirar endavant, com sigui i a qualsevol preu. No li agrada anar a l'hospital, però quan es veu apurat s'hi resigna. Avui, però, ja no estava en condicions de decidir per ell mateix. És valent i voluntariós. Nosaltres ho vivim amb angúnia i amb una certa paràlisi.
Però tornant a la mort, parlàvem amb en Jordi de la intensitat de la vida i de la felicitat i de la plenitud.   Intentava explicar-li que néixer també és una aventura desconeguda que, si més no a nosaltres, ens ha aportat grans i bones sorpreses. I que, encara que no sapiguem gens què passa a l'altra banda, si creiem que Déu ens estima no podem pensar que serà una cosa negativa [i si Déu no existís, el no res tampoc no fa por]. Una cosa nova potser sí que ho serà. Mentre xerràvem pensava que realment morir presenta dues dificultats: la solitud, en el sentit que és una experiència que ningú no pot fer per tu i a la qual tu t'enfrontes amb el teu bagatge, i el desconeixement del més enllà. Potser la por al patiment, també. Però el patiment forma part de la vida i no de la mort.
La conversa aquesta s'ha escaigut després del dinar amb una amiga, a qui el seu marit l'acaba de deixar després d'uns quants anys d'ara-t'estimo-ara no t'estimo. També és com un alleujament, encara que ella hi pateix molt. Tirarà endavant. S'ho mereix i és una persona forta i alegra, de grans qualitats. Crec que és dels casos en què el divorci és un gran bé.
Tot plegat em fa pensar en les situacions de canvi. He tingut la sort de canviar a millor moltes vegades a la vida, però sempre hi ha hagut por i incertesa, per més que sabia que la nova feina, per exemple, era allò que desitjava. Aferrar-me a una situació només perquè és la que conec en general més aviat m'ha fet patir que no pas res més. És clar que certs canvis cal fer-los quan s'està preparat. Tant de bo sigui així en la nostra mort.

3 comentaris:

Pere Nieto ha dit...

Sobre el tema de la mort és cert. Hi penso darrerament per l'actitud del nostre amic Romuald. Espero tenir aquesta claredat de pensament sempre.

I sobre els canvis aquest darrer any vaig canviar de pis, vaig posar-me a viure amb la meva companya i vaig canviar radicalment de feina. · canvis fonamentals que he viscut amb alegria.

El problema no és tant canviar com saber si canviem perquè volem o perquè ens veiem obligats.

Una abraçada i que tot vagi el millor possible

Maria Escalas Bernat ha dit...

Una abraçada

mercè Garcia ha dit...

Tots els canvis fan una mica de por, però els canvis també fan creixer, aprendre.Els que som creients tenim la sort de que la mort només és un pas per la veritable vida. Que es millori.
Mercè