dijous, 1 de març de 2012

El decàleg de Càritas en matèria d'habitatge


Desallotjaments, desnonaments i vulneració del dret a l'habitatge

29/02/2012


La confluència, a Espanya, de l’esclat d’una bombolla immobiliària embogida, amb la caiguda en una duríssima fase d’estancament i de recessió econòmica –cal dir, per cert, que una cosa guarda relació amb l’altra i amb una legislació que, essent poc previsora, no ha contemplat l’eventualitat del fenomen de sobreendeutament, ens ha conduit a l’aparició d’una realitat social de màxima gravetat que està associada a les dificultats del pagament de l’habitatge d’ús habitual. És a dir, aquesta situació ens ha portat a un problema de fractura social per un creixement de la marginació. La pèrdua de l’habitatge és l’esgraó que, unit a la pèrdua de la feina, condueix de forma inexorable cap a l’exclusió social.
És imprescindible posar sobre la taula tots els mecanismes que han d’ajudar a pal·liar les nefastes conseqüències d’un mal entès creixement econòmic. Aquests mecanismes han d’assentar les bases per evitar recaure en els mateixos errors, tot funcionant com una vacuna que actuï on el sistema sembla que no és propici per crear anticossos per sí mateix.
Així, de manera complementària als debats que avui són de rabiosa actualitat i que fan referència a la segona oportunitat o a la dació en pagament dels habitatges en casos de no poder continuar amb una hipoteca –aquestes darreres situacions s’estan concretant en proposicions de llei o en les que, ara com ara, només podem qualificar com a “recomanacions” del Ministeri d’Economia-, s’hauria de tenir present un decàleg d’aspectes essencials en la resolució de la problemàtica generada: Aquests aspectes són:
1.- Que els desnonaments no es produeixen només per deutes hipotecaris, si no també per deutes de lloguer. La dificultat de pagament de l’habitatge constitueix la base del problema i és, sens dubte, la causa principal en la qual cal incidir. No podem, per tant, ignorar aquesta realitat i dissenyar polítiques que suposin greuges comparatius.
2.- Que el problema no és tan sols fruit d’una situació conjuntural, sinó que també respon a una crisi econòmica que exigeix, en conseqüència, blindatges de fons.
3.- Que si l’economia d’un país es pot permetre un Fons de Rescat d’Ordenació Bancària (FROB) per amortir la càrrega de deute que suporten els bancs, també s’hauria d’articular un mini FROB per ajudar a les famílies sobreendeutades (per la compra o pel lloguer de llurs habitatges habituals). Aquesta demanda l’està fent, des de fa més de dos anys, Càritas Diocesana de Barcelona.
4.- Que les fórmules com la dació en pagament exprés han de ser considerades dins d’una perspectiva temporal que impedeixi situacions abusives per als casos en els quals la permanència en l’habitatge seria la solució lògica, justa i de més garantia de futur. Les decisions no poden ser fruit de les angoixes i emotivitats del moment. És a dir, s’haurien d’arbitrar mecanismes no especulatius –no basats en l’obtenció dels habitatges a preus ridículs, preveient-ne una revalorització de forma més o menys immediata-. Aquests mecanismes haurien de permetre a la família afectada una permanència en l’habitatge oferint-los la possibilitat de llogar-lo i/o recuperar-lo més endavant, quan la seva situació econòmica ho permeti.
5.- Que les mesures que s’adoptin han de ser forçosament de caràcter legislatiu per donar la seguretat jurídica als i a les ciutadanes i les entitats. Mesures que han de ser procedimentals, fiscals i de defensa dels drets bàsics.
6.- Que l’acumulació d’habitatges buits per part de les entitats financeres no és només un despropòsit en termes econòmics, si no un escàndol social tenint en compte que quan hi ha moltes persones mal allotjades o sense llar.
7.- Que es tracta de “rescatar” del sobreendeutament a famílies senzilles i inexpertes. La desigual relació entre deutor i creditor s’està reconeixent en jurisprudències d’altres països i, fins i tot, pel Consell Econòmic i Social Europeu. Aquest últim recorda: “La crisi financera actual ha posat de manifest les disfuncions degudes a les deficiències del mercat, a les normatives, al context econòmic, a les pràctiques seguides pels intermediaris del crèdit i els prestamistes, i a l’escàs nivell de cultura financera dels prestataris. Totes aquestes deficiències s’han d’evitar en el futur perquè poden conduir a una pèrdua considerable de confiança”.
8.- Que un paràmetre fonamental a tenir en compte en qualsevol solució és que, avui, les famílies afectades per problemes de pagament del seu habitatge, difícilment poden fer front a costos superiors als 150 euros mensuals, tenint en compte que aquestes estan en una situació d’atur i que han perdut poder adquisitiu degut al descens dels seus ingressos. I que, la manca d’aquest tipus d’oferta ens està conduint fatalment a un alarmant augment de persones rellogades i vivint en un infrahabitatge.
9.- Que en conseqüència, la situació que Espanya viu avui en dia no és només una qüestió de solvència de les famílies si no un veritable problema de política d’habitatge i d’oferta de lloguers a preus socials.
10.- I que, sigui quina sigui la fórmula de futur per a la reconducció o redempció de deutes vinculats a l’habitatge de residència habitual, els ciutadans endeutats necessitaran,  imprescindiblement, instàncies on adreçar-se per trobar assessorament i recolzament durant el procés de la negociació. Els mecanismes de mediació o d’intermediació per dirimir conflictes de deute excessiu de particulars, establerts legislativament en molts països, s’han d’introduir a Espanya i amb celeritat com a única via per a garantir la igualtat de tracte per a tots i totes i per aconseguir una implicació real i efectiva de totes les entitats financeres.
En aquest sentit, s’hauria de considerar –com ho ha fet el Síndic de Greuges – la bona pràctica del Servei de Mediació de l’Habitatge de Càritas Diocesana de Barcelona, el qual amb una mediació o intermediació experta, porta ateses més de tres-centes famílies. D’aquests casos, hem aconseguit resoldre’n un centenar, ja sigui reconduint-ne els deutes, havent aconseguit dacions en pagament, o bé amb la provisió de nous habitatges a un preu de lloguer social. Sempre amb l’objectiu d’ajudar a assegurar a tot ciutadà i ciutadana el dret a un habitatge digne.