Em va fer un cert impacte. A l'altar de l'església de Sant Volusià de Foix, tres capellans, tres diaques i una dona amb alba, que va exercir de lectora durant la celebració d'una missa. Ja m'agrada, la imatge diu moltes coses i ens va preparant de forma natural a allò que les teologies més masclistes a la llarga no podran evitar. Ho havia vist també fa tres o quatre anys a la catedral de Mainz: una dona "con alba y con tacones, arreglá pero informal".A Catalunya no tenim gaire costum de revestir els adults que fan serveis litúrgics. No estic segura que m'entusiasmi la idea, perquè penso que la senzillesa és un valor per si mateix. Però en aquest cas, ja hi firmo.
De fet tampoc no em va agradar gaire la idea dels "ministeris laicals" que es tractava d'introduir anys enrere i que no sé què se n'ha fet. Recordo les discussions sobre si els laics havien d'exercir les seves responsabilitats eclesials com un encàrrec formal amb imposició de mans inclosa. A mi aleshores em semblava una cosa més aviat supèrflua i distorsionadora. Potser perquè les meves responsabilitats a la vida no anaven acompanyades de tant de pontifical i no per això em semblaven menys serioses. Avui potser entenc més els rituals i la força dels símbols, tant a nivell religiós com laic. De fet penso que un gran error de l'esquerra és deixar perdre el llenguatge simbòlic del gest, del cant, de la imatge. No ho sé. Però la visió d'aquests celebrants de la fotografia a mi em va animar. Mercè
Comentaris