dimecres, 20 de gener de 2010

Baules

Sempre llegeixo massa atropelladament i sempre em quedo amb la sensació de no haver paït bé el que acabo de llegir. Em fa ràbia, però no ho sé evitar.
M'ha passat amb el llibre L'última baula d'una cadena, una excel·lent exposició de què significa conviure amb la malaltia mental. L'han escrit en Josep Maria Feliu i les seves tres filles, arran de la malaltia de la Montserrat, esposa i mare. Ja en vaig llegir un molt elogiós comentari a la revista El Pregó, i després al blog Viure i Conviure. Ahir em va arribar el llibre. Avui ja me'n queden molt poques planes per llegir. De fet és un llibre colpidor no tant pel que es diu sobre la malaltia, sinó pel que s'intueix que comporta a la pràctica. Deu costar molt conviure en aquestes condicions i no perdre l'esperança ni l'humor. I anar teixint una vida quotidiana que no es vegi distorsionada en allò més essencial i que respecti les prioritats educatives, de creixement i de relació entre tots els membres de la família. Puc donar fe que en Josep Maria ha estat molt capaç durant molt de temps d'entomar una situació difícil amb molta discreció, de fer de pare i mare amb tres filles i de dur a terme amb eficàcia una feina professionalment molt complexa (i en la qual, glups, em penso que li vaig comportar alguns maldecaps com a delegada sindical, cosa que, malgrat tot, no ha enterbolit una bona relació!).
Que ara pare i filles vulguin compartir amb nosaltres la seva intimitat m'emociona. És un despullament i també un cert repte. Perquè això tan difícil i tan tabú en el nostre món com la malaltia mental no deixa de qüestionar-nos, en les nostres relacions amb la gent i en l'acceptació d'aquells "brots" petits o grans que tots un dia o altre mostrem. De vegades és senzillament immaduresa, però sovint hem d'acabar acceptant aspectes de nosaltres mateixos que escapen al nostre control, que són desagradables, que no sabem per què es donen, o percepcions errònies o impulsos de què ens penedim.
I la situació que ells expliquen: una persona que estima i que és estimada, amb grans qualitats i possibilitats, educadora, i amb la qual les relacions es malmeten i la malaltia arriba a un punt en què cal un distanciament i l'ingrés en un centre. I no hi ha remei (ni tampoc recursos adequats ni que sigui per pal·liar els efectes de la malaltia i per ajudar les famílies que s'hi troben a assumir la nova realitat).
Penso que la Montserrat i el seu entorn tenen el do de testimoniar una estimació posada a prova i madurada, i una gran confiança en les possibilitats que tots tenim de tirar endavant en l'adversitat i de convertir aquest patiment en llum (diu en cert moment en Josep Maria). A mi em consola, sobretot en aquests dies d'errades polítiques, de bombers cremats i de haitians en situació desesperada. El dolor, la por, la solitud, el desconsol, la pregunta pel sentit de tot plegat, sens dubte hi són ben reals, però l'estimació pot transformar-los, fins al punt de trencar la baula que tan sovint encadena, en la malaltia mental, una generació rere l'altre . Us el recomano.
Mercè

1 comentari:

montserratqp ha dit...

Em va impactar veure el video dels Matins on van presentar el llibre D una banda, i més anecdòtic, perquè sabia qui era el pare (amic d´amics, veí, per la seva feina, havia coincidit amb ell en algun sopar...i no coneixia la situació familiar)però sobretot per les seves paraules impregnades de lluita i d´Amor. Li vaig voler explicar al meu home i vaig començar a plorar.La vida és plena de testimonis!