dimecres, 6 de gener de 2010

Cabòries de Reis

Avui, damunt les sabates, m'he trobat un llibre d'en González Faus sobre la laïcitat, que pinta molt bé, i aquest curiós escrit...
Fa quinze anys, l’any 1995, resulta que la nit de Reis, o sigui la nit del 5 al 6 de gener, va començar en dijous i va acabar en divendres. Una cosa sorprenent. Perquè heus ací que aquest any no serà així. Aquest any, la nit de Reis començarà en dimarts i acabarà en dimecres, cosa que està fora de tota lògica. Perquè, a veure: si fa quinze anys, o sigui l’any 1995, la nit de Reis va començar en dijous, aquest any també hauria de començar en dijous, no? És que les coses les canvien sense avisar ni preguntar, sense tenir en compte els sentiments de la gent, i llavors passa el que passa. Perquè ara, amb aquest canvi, algú s’ha preguntat quanta gent quedarà tocada en els seus sentiments més íntims? Perquè és clar, tu vas confiat o confiada que la nit de Reis començarà un dijous i acabarà un divendres, i et disposes a celebrar-la amb tota la il·lusió, i a l’hora de la veritat et trobes que no la podràs començar en dijous, sinó que t’obliguen a començar-la en dimarts. Per què, eh, per què? És que la gent ja no respecta els sentiments dels altres? És que ja res no importa? És que la il·lusió de celebrar una diada com aquesta no mereix cap consideració? Qui ho ha dexcidit, això? En resum, on anirem a parar? Què ens quedarà de tot el que hem viscut i estimat? Quin futur ens espera?
La vida, certament, és dura. Ara per una cosa ara per una altra, vas veient com se t’escola entre els dits, vas veient com tot allò que et pensaves que tenies a les mans i podies controlar, ja no l’hi tens. Quanta raó tenia sant Pau quan escrivia aquella originalíssima frase: “Els dies que vivim són dolents”! Quanta raó! I és que ho són. I sort que sant Pau ens ho diu, ens obre els ulls, ens fa adonar de la realitat. Perquè si no, estaríem tan tranquils pensant-nos que estem la mar de bé, i no ens adonaríem dels terribles mals de què estem envoltats. Fins i tot, ens podria passar que celebréssim tan tranquils aquest any la nit de Reis que comença en dimarts i acaba en dimecres, i no ens adonéssim de la terrible tragèdia que significa, i les grans malvestats que pot comportar, el fet que no la celebrem, com fa quinze anys, començant en dijous i acabant en divendres. Oh, quin mal que ens faríem, si penséssim que tant és, que és la cosa més normal del món això de que un any les coses se celebrin un dia de la setmana i en canvi quinze anys després se celebrin un altre. No, no pot ser, no podem empassar-nos-ho com si res. Per això és tan important que avui, aquesta nit malastruga que tots esperàvem que comencés en dijous i acabés en divendres, i que ens hem trobat que comença en dimarts i acaba en dimecres, siguem molt conscients de l’inexplicable i injustificable capgirament que algú, no sabem qui, ens obliga a afrontar.
Perquè aquesta és l’altra història. Ja ho he dit abans. Qui l’ha presa, aquesta decisió? Qui té tant de poder damunt nostre que ens pot obligar a assumir un canvi tan transcendental en les nostres vides? Qui, eh, qui? Jo crec que ens trobem davant un dels grans enigmes de la història. No la sabrem mai, la malvada conspiració de forces ocultes que hi ha aquí al darrere. Perquè hi és, sens dubte, una malvada conspiració de forces ocultes. Segur que hi ha intervingut la maçoneria, el socialisme, el sionisme, el nacionalisme basc, el Joan Laporta i potser, fins i tot, la Sagrada Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Ah, i se m’oblidava. Segurament que també hi tenen alguna cosa a veure el comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda, que aviat farà mil anys que van esmentar per primer cop per escrit el lloc anomenat la Vall del Gos de Sant Climent, origen del nom de Viladecans. Fa quinze anys, ah, fa quinze anys! Llavors sí que se celebraven les coses quan calia. La nit de Reis començava quan calia, i tot es feia quan calia. Per exemple, quan arribava el 23 de setembre, la gent se n’anava a Pedra i allà, més o menys, es casava. En dissabte, concretament, i no com aquest any que serà un dijous. Què hi podem fer, doncs? Ah, què hi podem fer? No ho sé. Però de moment, aquest paper serveix com a val per a l’adquisició d’una màquina de fotografiar d’última (bé, o penúltima: o sigui sense passar-se) generació, per conservar bé les coses. Que almenys això sí que ho podem fer.

2 comentaris:

Jeremias Soler ha dit...

Si t'he entès el sentit del post, em sembla genial, sublim, exquisit.
Em recorda un conte de Anthony de Mello que explicava que en el temps d'un gran mestre, gurú, fundador d'un moviment religiós, mentre celebraven els ritus, un gat enredava per allà. El mestre, per evitar que la bestiola els molestés, va ordenar que la lliguessin. Van passar els segles i cada vegada que es celebrava el ritus, calia lligar un gat al costat dels celebrants. Les escoles teològiques del moviment religiós, al llarg dels segles, van elaborar profunds raonaments per explicar el sentit teològic de la necessitat que el gat fos lligat mentre se celebrava el ritus. I era impensable realitzar el ritus sense el gat lligat.
Bons Reis!!

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies, igualment, Jeremias!
Mercè