dijous, 7 de gener de 2010

Administracions públiques, entreteniment per a desvagats


Aquestes festes les he passades força atrafegada, he de dir que una mica massa. D'una banda en Pepito ha hagut de passar uns quants dies a l'hospital -res greu, finalment- i això sempre descol·loca una mica. D'altra banda, m'he dedicat a endreçar papers, tancar anys i preparar documents de subvencions de les entitats on sóc. Últimament sembla que no faci cap altra cosa. I, corrent el risc de repetir-me, em surten unes quantes qüestions:
  • com pot ser que per una subvenció de l'associació de pares del taller d'en Jordi a l'Ajuntament de Gavà, subvenció que al 2009 va ser de 225 euros, hagi d'omplir 15 fulls (sí, quinze!) només a la sol·licitud (i encara m'he fet l'orni i he passat de fer tots els projectes que em demanaven perquè ja semblava una presa de pèl)? Mentrestant els milions queien a la butxaca d'en Fèlix Millet sembla que amb molt poc esforç i control...
  • com pot ser que l'ajuntament de Viladecans, com ja deia un altre dia en aquest mateix blog, demani les justificacions d'una subvenció que encara no ha pagat? He de dir que en aquest cas va pagar a mitjans de desembre, finalment.
  • com pot ser que Càritas de Viladecans no hagi cobrat encara l'import acordat per conveni l'any 2009, doblat (tot s'ha de dir) per la crisi, però òbviament imprescindible per continuar fent el mateix servei a la gent?
I en referència a d'altres administracions, i en concret a la llei de la dependència,
  • com pot ser que hàgim trigat més de dos anys a cobrar el que pertocava a la mare d'en Josep i com pot ser, encara, que segons expliquen alguns tècnics, avui quan el beneficiari mor els familiars ja no cobren el que legalment els pertoca encara que això vagi contra la llei?
  • com pot ser que la Generalitat degui a en Pepito un any sencer de l'ajut que ja li ha concedit?
Tot plegat em fa pensar en alguns comentaris polítics que he sentit en relació al tema de la RENFE, que desqualificaven les declaracions del conseller Nadal sobre la prioritat que els lavabos dels trens estiguin nets, apel·lant a les essències pàtries. Doncs jo, amb independència, amb federalisme o amb autonomia vull que les administracions públiques catalanes paguin quan toca, simplifiquin els tràmits, tractin amb més rigor qui més cobra del diner públic i mantinguin nets els vàters. Que la pàtria també és això. I això no depèn de Madrid.
Mercè Solé