dimarts, 25 de novembre de 2008

Catalunya enllà

Em llegeixo el post d'avui d'en Pere Nieto, que s'alegra de la resolució sobiranista de l'Assemblea d'aquest cap de setmana. A mi, que no me n'alegro tant, em fa adonar de com ha anat canviant la percepció del nacionalisme al llarg del temps i de com han calat alguns missatges que em semblen distorsionadors.
Jo no recordo pas, per exemple, o si més no, no ho vivia així, que al principi de la democràcia els partits es dividissin en "nacionalistes" i "sucursalistes". Dins de l'esquerra hi havia molta gent que se sentia nacionalista i la reivindicació per la llengua i la cultura catalanes era comuna i àmpliament estesa, fins al punt que hi va haver total consens en qüestions que ara semblaria impossible reclamar conjuntament. Els partits amb consciència de classe teníem clara l'imprescindible treball conjunt de tots els treballadors i treballadores i d'alguna manera no preocupava gaire la forma d'articular-ho tot plegat.
Amb el temps, però, la necessitat de "marcar perfil" dels qui no tenien altres referències que la pròpia i potser la complexitat del tema han portat a un gran reduccionisme. Sembla que la defensa de la realitat nacional sigui patrimoni només d'uns quants. I quan formes part d'un conjunt més ampli, et diuen "sucursalista" sense més, sigui quina sigui el tipus de relació amb els companys de formacions germanes, i com si des de formacions que ara no porten el títol de "nacionalistes" no s'hagués aportat res. O pertanys a un partit que es digui "nacionalista" o reps la denominació de "botifler".
L'altra distorsió que no m'agrada gens és la desqualificació de tot el que ve d'Espanya (o de l'estat espanyol, si a algú li molesta la paraula). Una cosa és el govern, una altra és l'actuació de determinats partits, i una altra encara la pluralitat d'opcions, de grups, de persones, d'identitats. Francament tinc bons amics, molt lluitadors, amb els quals compartim molts projectes i em dol que se'ls assimili amb segons quines polítiques. Molta gent va patir durant el franquisme, no només nosaltres. I el que ara ICV en diu "precariat" no és pas patrimoni exclusiu de Catalunya. Tenim, doncs, interessos comuns i recursos comuns, i també deutes mutus i comuns.
I encara hi ha un tercer aspecte que em sembla distorsionador. Sens dubte ens agradaria una Catalunya molt diferent. I sens dubte, hi ha una part de les Espanyes que no ho entèn i que esdevé un obstacle dur. Però crec que ens mirem molt el melic, de vegades, quan pregonem la nostra opressió. Jo no gosaria pas afirmar això davant, posem per cas, dels sudanesos, o dels kurds..., tot i ser conscient de la pobresa i desigualtat que també hi ha a casa nostra.
Per tot això a mi em sap tant de greu que Izquierda Unida estigui en situació lamentable. Continuo pensant que ens necessitem mútuament, que podem fer moltes coses junts. I penso que estaria bé una relació fluïda i orgànica amb l'esquerra també europea, i, posats a fer, amb el món sencer.
Jo crec que no ens alliberarem fins que no ens alliberem tots i totes, i per tant em sembla molt pertinent la lluita política pels drets de la gent que viu a les zones més vulnerables del planeta. Quan pensem en la solidaritat amb el Tercer Món hi pensem en clau d'ONGD, perquè certament són els que veiem fer coses més concretes, però convindria pensar-hi, i molt, en clau política i d'igualtat. Perquè les causes de la seva explotació (l'armamentisme, la política proteccionista dels nostres productes, la contaminació a gran escala, el rebuig de la migració...) són en el nostre món i perquè a ells, si volen, els cal treballar per tenir una xarxa democràtica i redistributiva de riquesa en el seu propi país. Tots tenim feina a fer-hi en mútua col·laboració i sense paternalismes.
Mercè Solé

1 comentari:

Pere Nieto ha dit...

Òbviament valoro la teva reflexió però no la comparteixo. Crec que reivindicar el dret d'un poble a decidir el seu futur precissament és un element indestriable de les esquerres i per tant també el reivindico per Catalunya. no em sento oprimit, simplement vull tenir el mateix dret que qualsevol altre poble del món a triar. No tinc cap mania a Espanya, m'encanta, hi viatjo sovint, llegeixo en castellà i sóc un gran fan del cinema espanyol. És curiós que dius això i parles després del poble kurd. Evidentment no poses l'exemple per la seva realitat nacional, però en canvi acceptes els seus drets nacionals, sinó no parlaries d'ells. Em costa entendre perquè hi ha més vots a favor del dret del Sàhara a la seva sobirania que pel dret de Catalaunya a la sobirania.