Pinsans i caderneres


“Crec en un Déu-Wagner, geni totpoderós, poeta i músic, creador del ‘leitmotif’ i de la ‘melodia infinita’; crec en la seva Tetralogia i en el Parsifal; crec en Lluís de Baviera i en la música del pervindre (…) Crec en tot lo que vulguin, relacionat ab el Colós y ab la seva obra. L’única cosa que’m resisteixo a creure és que un gran home com en Wagner fos vegetarià”.

És el Credo de Santiago Rusiñol publicat a L’Esquella de la Torratxa el 1907, i citat per Narcís Comadira a l’obra Pinsans i caderneres, una excel·lent repassada de la música catalana amb vocació popular i universal. Des de Clavé fins a Gerhard. Amb sentit de l’humor i amb un recorregut musical encantador, a càrrec de la suposada coral “Pinsans i caderneres” que, inspirada en mossèn Cinto, celebrava els seus primers cent anys de trajectòria al Teatre Romea.

L’obra bàsicament em va fer adonar que conec ben poc la major part d’aquesta música, nascuda en mig del xarampió wagnerià que va viure Barcelona i la cultura catalana en general i evolucionada per camins molt diversos. Una música de vegades coneguda i valorada pel seu catalanisme, però que quan és coral no sempre resulta fàcil de cantar, cosa que a mi m’ha estat una dificultat per aproximar-m’hi. Jo ja estic resignada a cantar fatal, però és que quan la sento a d’altres sovint continuen fent-me mal les orelles.

El repertori d’ahir recollia obres de Vives (el qual, a més de la música de “L’emigrant”, també va escriure allò de “Soy madrileña porque Dios ha querido que así lo sea…”), cuplets, música de Toldrà, de Mompou, de Monsalvatge i de molta altra gent que jo no coneixia.

Agraeixo molt a Xavier Albertí i Narcís Comadira que es decidissin a tirar endavant aquest espectacle, perquè em sembla que aquesta és una part de la nostra cultura i de la nostra història que no sembla que s’hagi promogut gaire, precisament. De fet estaria bé poder llegir amb calma el text i estaria bé també que en fessin una gravació. No s’animarien?

Mercè Solé

Comentaris