dilluns, 15 d’abril de 2019

El temps i la Pasqua


Acabo de llegir (reconec que sense ser capaç d’entendre-la, glups!) l’editorial del darrer número de la revista Phase (I que publica Catalunya Religió). És un article de José Antonio Goñi, liturgista i savi en moltes i diverses matèries, en què posa en qüestió si la Pasqua d’enguany s’ha datat correctament, ja que aquest any, segons els cicles lunars, potser hagués estat més adequat –diu ell- que Pasqua se celebrés el 24 de març en lloc del 21 d’abril. Recordem que la data de la Pasqua cristiana s’estableix el diumenge següent de la Pasqua jueva, és a dir el diumenge posterior a la primera lluna plena de la primavera.
De fet, a efectes litúrgics tant és una cosa com una altra: celebrem igual que Jesucrist ha ressuscitat. I amb la mateixa alegria. A mi m’agrada aquesta invasió del cicle lunar en la litúrgia, que fa reorganitzar cada any tot l’any litúrgic, perquè a partir de la Pasqua es fixa el temps de Quaresma i l’estructura del temps de durant l’any. I el moviment de la Pasqua produeix efectes col·laterals. Enguany, per exemple, com que Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat cauen dins l’Octava de Pasqua, litúrgicament s’han de celebrar un altre dia, perquè l’octava té preferència. La solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, litúrgicament se celebrarà el 30 d’abril. I Sant Jordi enguany podrà lluitar contra el drac de la precarietat laboral, perquè se celebrarà el 1er. de maig, encara que sospito que poca gent deixarà de celebrar-ho, si més no internament, el 27 i el 23 d’abril respectivament.
En qualsevol cas, el que sí que és important és tenir present que quan celebrem la Resurrecció de Jesús, la celebrem plenament en les nostres circumstàncies: en el nostre temps de vida, en les relacions amb les persones concretes que ens envolten, en allò que passa en el món. En el goig i en la tristesa. En la foscor i en la incertesa. No és en va que el ciri pasqual porti inscrit amb un punxó l’any en curs. És així per recordar-nos que la llum ho és ara i aquí, no només en un sentit escatològic. Perquè el temps de Déu és temps de plenitud en la història i de presència entre nosaltres.
I aquesta idea encara es reforça amb la inscripció de l’Alfa i de l’Omega, la primera i la darrera de les lletres de l’alfabet grec, significant que Jesucrist és el principi i el final de la història. En qualsevol cas, molt bona Pasqua!
(Publicat a Catalunya Cristiana)