divendres, 12 d’abril de 2019

Campanyes electorals i noviolència

Segur que si pregunteu als meus companys i amics, i també als de casa, us diran que soc una persona massa vehement i a voltes agressiva. I tindran raó, en podeu estar segures. Estic lluny de ser un exemple d’amabilitat. Potser perquè a mi mateixa em costa controlar-me, em fan patir molt les actituds agressives i tòxiques que es manifesten en les campanyes electorals i que van a més: no sembla que n’hi hagi prou a defensar el propi projecte: cal desqualificar, calumniar, insultar i deixar clar que en l’altre (el projecte i les persones) no hi ha res de positiu ni cap punt de connexió. 
De fet això es desmenteix sovint quan veus que alguns polítics des del micròfon o des de les xarxes diuen una cosa i en privat mantenen una relació força més distesa del que semblaria amb els adversaris. Jo celebro que no es tirin els plats pel cap, però aquesta màscara agressiva sempre m’ha semblat un pèssim exemple de relacions humanes i una comèdia més aviat penosa. Aquests polítics “controlen”, però molta gent com jo, no. La cosa comença, més innocentment per dir: “tot el que s’ha fet de positiu ho he fet jo i només jo”. I “tot el que no funciona és culpa dels altres i només dels altres”. I des d’aquí es va enfilant. 
Ara som en un moment en què això creix depassant tots els límits ètics: mentides, espionatges no només il·legítims sinó utilitzant recursos públics, demagògies… Desvetllant emocions i els instints més primaris, projectant en els més indefensos les nostres inseguretats… Fent passar per reals les nostres fantasies més mesquines, perquè del que es tracta és de confirmar que qui no pensa com nosaltres és perillós, ens vol mal i s’aprofita de nosaltres. I així justifiquem arraconar l’adversari fins a la seva aniquilació. I de passada també serveix per amagar i emmascarar les causes reals de molts problemes.
L’altre dia, per raons de feina, vaig fer una entrevista a Joan Morera, un jesuïta jove que treballa la noviolència activa i que no ho fa des d’una acomodació ben intencionada sinó des d’haver viscut llargament en barris marginals de Tanzània. Vull dir que sap bé què és la violència i les seves conseqüències. Em va agradar molt la seva visió dels conflictes, que sovint en l’àmbit cristià s’intenten dissimular, com si amagar l’abús, la injustícia o senzillament la discrepància resolgués alguna cosa. Oblidem que la por al conflicte de vegades mata.
Ell deia que la solució no violenta passa, en primer lloc, per no desqualificar mai l’adversari, cosa que altrament desvetlla una resposta defensiva i potser tan agressiva com la nostra. I que es tractava d’integrar aquest adversari, que vol dir intentar entendre el seu punt de vista –no pas compartir-lo– i deixar-li iniciativa per al diàleg. Posava com a exemple Nelson Mandela, que a la presó va aprendre la llengua dels seus opressors, va llegir la seva literatura i va tractar els seus carcellers com a persones, no només com a torturadors. 
Deia Morera que en aquest procés convé fer dues coses. En primer lloc, posar una mica de distància respecte a les pròpies emocions fent que les decisions que prenguem no surtin només dels sentiments immediats sinó de la nostra llibertat per allò que volem aconseguir. En segon lloc, preguntar-nos per la gravetat del motiu de la nostra discrepància: ¿és una qüestió de vida o mort? (Pere Casaldàliga diu que només hi ha dos absoluts: Déu i la fam) ¿És una qüestió de principis i creences personals (de la mena que són imprescindibles per a tu però que no pots imposar a ningú ni et poden imposar)? ¿És una qüestió relativa? Fer aquest exercici ajuda a situar els nostres conflictes en el seu lloc i a preparar-nos per a la resposta adequada, sense exaltar-nos per tonteries ni espantar-nos davant les dificultats d’algunes lluites ben dures. 
Jo no sé si mai seré capaç d’això. Però m’agradaria. Especialment en campanya electoral, aquest any que em sento especialment implicada pel fet d’anar a les llistes de les municipals.
 (Publicat al Viladecans Punt de Trobada 131)