Fa quatre dies vaig tenir ocasió
d’admirar, dins del Museu del Prado, el tríptic de l’Epifania d’El Bosco, una obra espectacular i enigmàtica, que es fa
mirar. Al mig del quadre, entre personatges molt estranys, hi ha pròpiament
l’escena de l’adoració de l’infant per part dels reis. Mare i fill romanen
asseguts i dominen l’escena. Mentrestant, en un raconet, a la part esquerra del
tríptic, sant Josep, assegut sobre un cabàs a l’exterior, estén els bolquers
del nen davant d’un foc fet a terra. L’escena resulta xocant i si la vaig
identificar va ser perquè així ho explicitaven els cartells del museu.
Això m’ha fet adonar d’un fet en
què no havia pensat mai. Mentre que a l’evangeli de Lluc, la iniciativa en la
infantesa de Jesús prové de Maria, en l’evangeli de Mateu és Josep qui té tot
el protagonisme. En el text se’l reafirma com a descent de David, se’l descriu
com a “home just”, pren la decisió d’acollir Maria, escolta i obeeix l’àngel en
posar nom a Jesús, i torna a escoltar-lo i a obeir-lo a l’hora de fugir cap a
Egipte. De Maria, en canvi, només se’ns diu que ha concebut un fill per obra de
l’Esperit Sant. I no hi ha cap intervenció seva en tot el relat. En tots
aquests fets, però, encara sorpren més constatar que en un moment cabdal com és
l’adoració dels savis d’Orient, Josep senzillament no apareix en el text. En
desconec el motiu.
La major part de les
representacions pictòriques de l’Epifania inclouen Josep. El Bosco, òbviament,
no. El representa a part, fent una feina quotidiana de les que no es valoren
gaire i que rarament deurien fer els homes, a l’època de Jesús, a l’època del
pintor i sospito que, encara en algunes llars, a la nostra. Una picada d’ullet
a les dones de qualsevol moment.
En qualsevol cas m’agrada aquest
tret que subratlla el pintor: Josep, com els escoltes, “sempre a punt” per
sortir de la pròpia zona de confort. Manté aquesta capacitat d’escolta, de
posar atenció als àngels i sobretot a les persones, d’actuar amb confiança i
intuïció, i no dubta a afrontar la incomoditat d’uns reptes nous. Josep podria
fer valer el seu status de descendent
de David i d’educador del Fill de Déu, prendre’s com a punt de referència
col·locar-se al centre –patriarcal- del seu entorn. Ben al contrari, tenir cura
del fill de Déu vol dir des-centrar-se, afrontar situacions noves i difícils, desafiar
els costums socials i familiars, instal·lar-se i desinstal·lar-se una vegada i
una altra i, potser, rentar bolquers mentre la glòria queda per a la seva dona
i el seu Fill. Tot un model.
(Publicat a Catalunya Cristiana)
Comentaris