dilluns, 18 de març de 2019

Sant Josep i els bolquers


Fa quatre dies vaig tenir ocasió d’admirar, dins del Museu del Prado, el tríptic de l’Epifania d’El Bosco, una obra espectacular i enigmàtica, que es fa mirar. Al mig del quadre, entre personatges molt estranys, hi ha pròpiament l’escena de l’adoració de l’infant per part dels reis. Mare i fill romanen asseguts i dominen l’escena. Mentrestant, en un raconet, a la part esquerra del tríptic, sant Josep, assegut sobre un cabàs a l’exterior, estén els bolquers del nen davant d’un foc fet a terra. L’escena resulta xocant i si la vaig identificar va ser perquè així ho explicitaven els cartells del museu.
Això m’ha fet adonar d’un fet en què no havia pensat mai. Mentre que a l’evangeli de Lluc, la iniciativa en la infantesa de Jesús prové de Maria, en l’evangeli de Mateu és Josep qui té tot el protagonisme. En el text se’l reafirma com a descent de David, se’l descriu com a “home just”, pren la decisió d’acollir Maria, escolta i obeeix l’àngel en posar nom a Jesús, i torna a escoltar-lo i a obeir-lo a l’hora de fugir cap a Egipte. De Maria, en canvi, només se’ns diu que ha concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. I no hi ha cap intervenció seva en tot el relat. En tots aquests fets, però, encara sorpren més constatar que en un moment cabdal com és l’adoració dels savis d’Orient, Josep senzillament no apareix en el text. En desconec el motiu.
La major part de les representacions pictòriques de l’Epifania inclouen Josep. El Bosco, òbviament, no. El representa a part, fent una feina quotidiana de les que no es valoren gaire i que rarament deurien fer els homes, a l’època de Jesús, a l’època del pintor i sospito que, encara en algunes llars, a la nostra. Una picada d’ullet a les dones de qualsevol moment.
En qualsevol cas m’agrada aquest tret que subratlla el pintor: Josep, com els escoltes, “sempre a punt” per sortir de la pròpia zona de confort. Manté aquesta capacitat d’escolta, de posar atenció als àngels i sobretot a les persones, d’actuar amb confiança i intuïció, i no dubta a afrontar la incomoditat d’uns reptes nous. Josep podria fer valer el seu status de descendent de David i d’educador del Fill de Déu, prendre’s com a punt de referència col·locar-se al centre –patriarcal- del seu entorn. Ben al contrari, tenir cura del fill de Déu vol dir des-centrar-se,  afrontar situacions noves i difícils, desafiar els costums socials i familiars, instal·lar-se i desinstal·lar-se una vegada i una altra i, potser, rentar bolquers mentre la glòria queda per a la seva dona i el seu Fill. Tot un model.
(Publicat a Catalunya Cristiana)