dijous, 21 de març de 2019

Un monsenyor al meu cotxe

Piero Marini, Josep M. Romaguera i Joan M. Canals. La foto és d'en Toni Canal.
Per raons de feina, he tingut ocasió de conèixer, i de passejar amunt i avall en el meu cotxe (un prodigi de bonys i ratllades), un autèntic i elegant monsenyor romà: Piero Marini, arquebisbe de Martirano, personatge clau en la renovació de la litúrgia. En primer lloc pel seu treball al costat dels grans liturgistes de l’època conciliar quan ell era un joveníssim capellà recent ordenat, i en segon lloc per la seva feina com a mestre de cerimònies en les celebracions litúrgiques presidides pel Papa. Des de 1987 a 2007. 
El Centre de Pastoral Litúrgica li ha concedit el V Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica i per això el va convidar a Barcelona. He de reconèixer que a mi, que sóc més aviat desgavellada quant a protocols, m’ha fet patir el tema. No sé com “vestir”, com “estar”, com “parlar”, ni amb quin ordre cal seure en els actes oficials. No m’ha preocupat mai gaire, però soc conscient que pots estar ofenent algú sense adonar-te’n. Veig que va aguantar estoicament tota la seva estada entre nosaltres sense expressar cap problema. Més aviat al contrari, a les converses que hem anat tenint al CPL ha parlat sense embuts sobre algunes coses tabús (el sentit i l’oportunitat d’alguns sagraments, de les noves universitats catòliques, l’ús inadequat d’alguns vestits en la litúrgia, la diferència entre acumular títols universitars i entendre la litúrgia, el paper dels seminaris, la tendència de la litúrgia a abarrocar-se més del compte, les seves dificultats per mantenir un espai independent a la cúria, la defensa de l’ecumenisme, el valor de l’Església oriental i alguna xafarderia vaticana...). Hem rigut força. Valora l’autenticitat, la bellesa i la senzillesa i sospito que ha tingut enfrontaments molt bèsties amb aquell sector clerical tan vanitós, enamorat de les randes i, en el fons, de la cort pontifícia. S’ha fet un fart de viatjar amb Joan Pau II arreu del món i n’ha vist de tots colors. He pogut comprovar la seva agudesa i sentit crític només de fullejar determinats llibres i no es talla a l’hora de dir les seves opinions. En sap molt, certament.
Estic contenta de l’exercici. Ha estat un privilegi tenir-lo entre nosaltres. Estic contenta també que m’hagi fet adonar del que va significar la renovació litúrgica i del valor que va tenir sobretot Pau VI per acabar amb la parafernàlia cortesana, per vendre’s la tiara i donar-ne els diners als pobres, per recuperar el sentit de la litúrgia. En paraules de Marini, per passar de les “cerimònies” a les “celebracions”, que és ben diferent.
Em sap més greu, però, l’evidència que dins del Vaticà continuen guanyant els cops de colze del carrerisme eclesiàstic per damunt de la saviesa, la lleialtat als principis conciliars i l’experiència acumulades. Francament crec que ens aniria molt millor si Marini fos el “gran jefe” del dicasteri (=conselleria vaticana) que regula la litúrgia, en lloc del cardenal Sarah, el qual ja es veu que sospira per tirar enrere molts dels guanys del Concili Vaticà II. Pitjor li va anar, però, a Annibale Bugnini, el primer “aplicador” de les indicacions litúrgiques del Vaticà II: va acabar enviat, per no dir desterrat, a l’aleshores Pèrsia , després de trepitjar uns quants ulls de poll vaticans. Va ser ell qui va fitxar Marini. Amb bon ull. 

2 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Molt agraït per aquesta manera de fer-nos propers personatges que d'entrada no ens són coneguts.

Mercè Solé ha dit...

Doncs la veritat és que és ben interessant. Et recomano l'entrevista que li fa Glòria Barrete a Catalunya Religió.
Gràcies, Jordi!