dimecres, 30 de novembre de 2016

Frec a frec



Avís per a navegants: qualsevol semblança d'aquesta dona amb servidora és pura casualitat, però ja m'agradaria :)
Va ser a la sobretaula d’un dinar, a finals d’estiu. Algú va comentar l’agressió sexual que fa uns mesos va denunciar la regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, Maria Rovira. En vam parlar molt superficialment, però em vaig adonar que a molts dels presents la qüestió els semblava o relativament irrellevant o molt distant de la seva experiència.
A mi em va fer connectar amb una enquesta telefònica que em van fer fa uns anys sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants. I la llista és llarga.
La primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni ens passava per la imaginació fer res més.
El segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable. Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens de descampats que afavorien els homes de la gavardina (i res més a sota). Aquí també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir distàncies. I prou.
També el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament, s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o, com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a treballar amb ell, cosa que provocava que alguna dona s’amagués al vàter per evitar-ho.
Algunes coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable. Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de la mateixa manera.
Crec que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides (beneïda pornografia!). Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos, Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental.
(Sortirà publicat a Foc Nou un dia d'aquests :))

2 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Avui Mercè m'has fet rejovenir. Jo no ho puc haver viscut en primera persona, però de seguida he recordat els reguitzells de "piropos" que es produïen quan una noia per exemple passava a prop d'una obra en construcció. Han canviat les formes però probablement el substracte profund es manté.

Mercè Solé ha dit...

De fet alguns piropos eren genials!!!