dilluns, 14 de novembre de 2016

Desprestigiar la sindicatura de greuges?

Fa uns quants anys vaig tenir ocasió de treballar en l’elaboració de la normativa que regiria el síndic (o síndica) de greuges de Viladecans. Vaig canviar de feina abans que s’arribés a un acord i, un cop nomenat Vicenç Mazón com a síndic (excel·lent síndic, al meu parer), no m’he preocupat gaire de la norma. Tres coses, però, m’han quedat clares de l’experiència:

  1. La necessitat que algú de fora el govern municipal pugui analitzar i objectivar aquelles qüestions que els ciutadans perceben com a greuges i que, en moltes ocasions ho són. No només per descurança o mala fe d’algun funcionari o polític malèvol, sinó també perquè les normes i els seus usos de vegades tenen efectes no desitjats o imprevistos, o perquè hi ha població desatesa o queden forats per cobrir. Això implica una certa incomoditat per a qui fa la feina a l’Ajuntament. A la pràctica significa l’obligació d’aportar la informació requerida al síndic en els termes en què ho demana. I la incomoditat d’escoltar l’informe pertinent que es presenta al ple, on consta el conjunt de coses a millorar. Els informes del síndic no són vinculants, però sí que posen en evidència allò que no funciona. La tasca del síndic és la prova del cotó del bon funcionament de les administracions públiques. 
  2. La persona que fa les funcions de síndic, que compta amb assessorament legal i administratiu, ha de ser persona capaç d’entendre els mecanismes legals d’un ajuntament, encara que no sigui un expert; persona amb una gran capacitat d’escoltar les parts i de preguntar-se per les causes dels problemes; persona amb caràcter que no es deixi intimidar fàcilment i, finalment, persona lliure i distant de qui té el poder en aquell moment, i jo diria que també de qui és a l’oposició. Allunyat de partidismes, vaja.
  3. La figura del síndic té un punt de mediació, encara que pròpiament no ho sigui i, per tant, ha de ser acceptada per totes les parts, com un “home o dona bo”. Si no hi ha reconeixement per les parts, la seva figura perd molt de pes i corre el risc de convertir-se en un projectil polític o bé en un engranatge més del poder.
No he aconseguit entendre com ha anat l’elecció de José Luis Nicolás com a síndic de Viladecans ni la normativa que ha regit aquesta elecció, on sembla que hi havia representants de partits i d’entitats veïnals (ell mateix ha format part d’algunes d’aquestes associacions segons informa el butlletí municipal, tot i que no és una bona targeta de presentació tenint en compte l’estreta relació entre el PSC i algunes associacions de veïns). Crec que és un error de gruix que els partits polítics hagin estat incapaços d’arribar a un consens tenint per triar alguna de les candidatures solvents com eren les de Montserrat Pastor, Joan Bonich i Joan Pidelaserra. És un signe dels temps que corren: l’enfrontament sistemàtic, encara que sigui a costelles de carregar-se la institució que en teoria es defensa.
Montserrat Pastor és una persona que ha demostrat la seva vàlua com a professora, com a voluntària de mil entitats. Joan Bonich, amén de ser militant de moltes causes, ha estat regidor d’ERC, però mai no ha estat al govern de la ciutat i a més fa temps que va acabar la seva etapa com a regidor. Joan Pidelaserra ha treballat molts anys com a regidor independent del PSC, amb càrrecs de molta responsabilitat, i, deixada la política, ha sabut reintegrar-se a la seva feina com a mestre, cosa que l’honora, tot i que, des del meu punt de vista fa falta encara més distància amb el govern. Tots tres són persones a qui ningú pot negar la seva implicació, la seva intel·ligència i la seva generositat ciutadana al marge de les seves opcions polítiques. José Luis Nicolás, en canvi, sense menystenir les seves qualitats, ha viscut 20 anys de la política i ha estat regidor conegut per la seva lleialtat al PSC, fins a les darreres eleccions. És molt legítim ser lleial al partit, però cal reconèixer que li serà molt difícil mantenir la distància adequada per exercir críticament la seva tasca respecte al govern i respecte al mateix partit. 
Crec que promoure’n la candidatura ha estat no entendre quina és la tasca del síndic, un greu error que pot desprestigiar la institució.
(Publicat a Viladecans Punt de Trobada, 104, novembre 2016)