dissabte, 9 de juliol de 2016

La paràbola de l'apallissat

Dels molts comentaris que he escoltat la paràbola dita del "bon samarità", n’hi ha un que m’ha cridat especialment l’atenció: tendim a identificar-nos amb els qui fan el camí de Jerusalem a Jericó, i en qualsevol cas veiem clar que en el samarità actua Crist, fent realitat la misericòrdia de Déu. Però el rostre de l’apallissat també és el rostre de Crist. Eduard Sala, cap d’Acció Social de Càritas, ho feia notar arran de la icona de la Misecòrdia de Taizé, on el ferit vesteix amb els mateixos colors que el Crist, que també comparteix una altra tonalitat amb el samarità. L’apallissat adquireix així un gran protagonisme. De fet sospito que aquests mesos en què parlem tant de les obres de misericòrdia, tendim a fixar-nos més en la nostra pròpia acció i responsabilitat (o sigui en nosaltres, en definitiva), que no pas en els més vulnerables, els apallissats que ens envolten. I si no parem atenció a veure’ls, difícilment podrem actuar. No deixa de resultar curiós, perquè tots nosaltres, en un moment o altre de la vida, som igual de vulnerables.
Posar l’apallissat com a protagonista dins la celebració litúrgica em fa pensar en quina és la litúrgia dels pobres, o de les perifèries. No se’n parla gaire, però crec que donaria molt de si. En primer lloc, per preguntar-nos si els més pobres participen de les nostres celebracions. Com molt bé subratlla Oriol Xirinachs en un llibre que acaba de publicar el CPL (Tornem Jesús als pobres), als pobres i marginats els oferim de tot... menys compartir la nostra fe. Per tant si no hi són ens hauríem de qüestionar moltes coses. En segon lloc, perquè crec que estaria bé recollir sense obsessions puristes quines són les bones pràctiques litúrgiques més habituals i adequades perquè tothom, siguin quines siguin les seves circumstàncies, se senti acollit a les nostres comunitats, encara que contradiguin determinades rúbriques. Fa la sensació que hi ha dues litúrgies en paral·lel:  l’oficial, amb tendència a ser aplicada tenint més en compte l’abstracció del ritual que les circumstàncies de la comunitat, i la més habitual, flexible però gairebé clandestina, perquè sovint és vista més com una anomalia que cal corregir que com a una encarnació de l’esperit litúrgic en una comunitat viva i dinàmica.  A casa tenim una persona amb una discapacitat. Hi va haver una temporada que anava a missa amb la seva guitarra i prenia part del cor parroquial. M’imagino que hi afegia un munt de dissonàncies i que d’alguna forma “espatllava” la bona feina dels altres, que sonaven molt pitjor amb ell que sense ell. Però jo crec que eren unes dissonàncies molt evangèliques... De la mateixa manera que també a la parròquia, a l’hora de la pau, es produeix un guirigall notable, amb la visita de molta gent al racó on es posen les cadires de rodes. Un abús, diuen a Roma, però que et fa sentir molt estimat quan ets tu que hi vas, en cadira de rodes, com no fa gaire he tingut ocasió de comprovar.

El crucificat i ressuscitat és el centre de la nostra assemblea cristiana, i amb ell tots els ferits i apallissats del món, que s’hi haurien de trobar bé, encara que això comportés algunes distorsions litúrgiques. Si de debò som Església “en sortida”, si de debò anem a les perifèries existencials, si de debò anem convertint-nos, per diverses circumstàncies, en Església empobrida, tot plegat hauria de tenir repercussió en una litúrgia que al cap i a la fi és ressò de la Bona Notícia per als pobres.
(publicat a Catalunya Cristiana)