dimarts, 19 de juliol de 2016

Capellans de curt recorregut

Una mirada superficial a alguns capellans que acaben de ser ordenats porta als vells (i velles) progres a comentar que són una colla de carques, senzillament perquè els veiem celebrar envoltats de randes  i anar pel món amb un collet que a la nostra joventut ens semblava (i a alguns ens continua semblant) un signe de clericalisme i de volguda i esporuguida distància amb la gent. Una mena de mira’m i no em toquis que no és traducció, en aquest cas, del Noli me tangere.
Fins aquí pur prejudici. Conec gent que va amb collet i és un molt bon capellà. No acabo d’entendre per què se’l posen, però entenc que la pressió dels bisbats i seminaris és forta. He vist com un capellà d’aquí que anava a fer un casament fora de Catalunya es posava un collet per no tenir problemes al poble on anava, mentre que el capellà d’allà feia exactament el mateix per no escandalitzar els qui venien de fora. Total dos collets que van desaparèixer així que es va establir la confiança.
El problema arriba quan escoltes el que et diuen els amics que són capellans. Alguns professors del seminari estan perplexos perquè els seus alumnes s’escandalitzen quan els expliquen com es van formar els evangelis, quina ha estat l’evolució de la litúrgia, quina és l’aportació que han anat fent els Pares de l’Església. Entenen els evangelis de forma literal, entenen la litúrgia com una successió de rúbriques que cal seguir de forma untuosament mecànica. L’arquebisbe Piero Marini, en una conferència en el IV Congrés de Litúrgia de Montserrat, comentava que hi havia qui confonia la litúrgia amb la màgia. Alguns seminaristes arriben a denunciar els seus professors perquè diuen que amb les seves expressions atempten contra la seva fe, una fe que sembla, doncs, ben feble. Que no resisteix el contrast (o l’aportació) de la història, de la raó, de la teologia i que, davant del dubte, es bloqueja.
També la seva devoció personal els fa arraconar la Litúrgia de les Hores en favor del rés del rosari. Resar el rosari no està pas malament, però la Litúrgia de les Hores és la pregària de tota l’Església, que, com diu un monjo amic, permet “rosegar” i “rumiar” els salms una i altra vegada. Uns salms que són expressió no pas d’una pietat bleda o ensucrada, sinó de totes les tensions, contradiccions, dolors, alegries i agraïments de la vida de tota persona, creient o no, i d’una presència de Déu a la vida.
D’altres capellans expliquen la dificultat d’alguns seminaristes d’entendre la dinàmica parroquial. Alguns provenen de comunitats tancades i no de parròquies “normals”. D’entrada arriben amb el convenciment que els capellans, tot i la retòrica de ser servidors, no estan obligats a donar explicacions ni a seguir les orientacions que es vagin donant en els consells parroquials o els diversos grups. Per tant, fan la pastoral que els sembla oportuna, al marge de recomanacions de la parròquia, del seu rector i fins i tot del bisbe. Si els joves de la seva parròquia no els agraden, es munten un grup fora, per tant els joves deixen de rebre una atenció pastoral. Això passa també amb els esplais. No van a les colònies i a alguns –com expressava una professora del seminari– els sembla un disbarat dir una missa sota un pi, per més que fins i tot els rituals del missal preveuen aquesta opció. La pastoral que es basa sobretot en la vida (la de l’acció catòlica, per exemple) els sembla descreguda i una pèrdua de temps. Només es dediquen al seu ramat (un ramat triadet). Per tant això de l’Església en sortida o de l’evangelització els queda ben lluny.
Una pastoral insana per tancada, i esporuguida, que potencia els privilegis clericals, no és una qüestió individual, sinó que respon a uns seminaris que convindria renovar. Algú em comentava –em costa de creure– que el Seminari de Barcelona havia refusat ser la seu de l’estrena del documental de Tv3 “Els santuaris de l’antifranquisme”. Deu ser perquè les monges i capellans que hi surten, que van defensar els drets humans i que es van arriscar contra la dictadura, no els semblen exemplars. Un seminari així fa més por que goig, tot i que alguns molt bons seminaristes hi van fent camí malgrat les circumstàncies i gairebé contracorrent.
(Publicat a L'Agulla núm. 97)

1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Doncs al monestir de benedictines de Sant Pere de les Puel·les a Sarrià si que van passar el documental. També és veritat que hi sortien algunes monges de la comunitat, i precisament una de les que hi sortia, encara que de forma breu, era l'exabadessa Gertrudis Nin que avui dimecres 20 de juliol ha mort als 75 anys.

A la web del monestir hi trobareu la informació.

http://www.benedictinessantperepuelles.cat/