dissabte, 3 de desembre de 2011

El "incapaz"

Tot llegint aquest article, que us recomano, m'he adonat que ha arribat el dia de les persones amb discapacitat i jo estava despistada. Vol dir que no el celebrem prou o prou intensament. Si més no, les persones que vivim amb altres persones etiquetades oficialment com a discapacitades.
I m'ha vingut al cap un episodi que vaig viure la setmana passada i que si no he comentat abans ha estat per manca de temps.
Doncs resulta que el dia 24 vam anar al jutjat, ben endiumenjats, la família al complet: en Pepito, als seus 88 anys i dues crosses, en Josep, en Jordi i servidora, de comparsa. Anàvem a formalitzar el traspàs de la tutela d'en Jordi, que fins ara tenia el seu pare i que demanàvem que passés a en Josep per la comoditat de no haver d'estar empipant en Pepito cada dos per tres amb qüestions diverses. Comú acord total per part de tots, en Pepito el primer, que opina que a la seva edat bé mereix un cert descans. I comú acord també amb la resta dels germans. Un bon amic, en Josep Maria, ens va fer els tràmits i deu mesos després ens van cridar.
De fet, és tot un espectacle litúrgic, això dels jutjats. Primer la disfressa que s'han de posar els advocats, després el llenguatge i les formes. Jo ja entenc que cal mantenir el ministeri fiscal en aquests casos, justament per protegir els més febles. Però resultava una mica grotesc tot plegat. Van ser amables però distants. Van fer algunes preguntes de pur tràmit, i la fiscal semblava que s'ho prenia amb molt d'interès, però jo penso que si de debò volia protegir en Jordi, no feia pas les preguntes adequades: sobre què opinava la resta de la família en prevenció de possibles conflictes, si en Jordi estava ben atès (sobre això el taller hi podria dir moltes coses), si rebia l'atenció familiar, social, mèdica que necessitava, si tenia o no béns, quins ingressos tenia ell i quins teníem nosaltres... Van preguntar-li, això sí, si se sentia bé vivint amb nosaltres. I, per sort, va dir que sí. Encarcarat, i em va semblar que amb un punt d'ansietat anava dient: "estic molt content". Això sí, la jutgessa i el ministeri fiscal es van entestar a parlar d'en Jordi com si no hi fos present i a dir-li "el incapaz", cosa que a mi em feia mal a les orelles.
En Jordi, però, no es va deixar intimidar gaire. Va agafar el procurador pel seu compte i li va preguntar -i fer repetir- quina era la seva funció. Cosa que jo també em preguntava i no gosava expressar. Aquell dia vam aprendre un parell de cosetes. 
En fi, tots plegats vam viure un dia memorable. A la sortida, en Pepito, amb  un somriure d'orella a orella ens va dir: "Felicitats, ja sou pares". Doncs això. Un nen refetet, però encantador.

3 comentaris:

Maria Escalas Bernat ha dit...

Que tendre, el Jordi!
Això de que es referissin a ell com "el incapaz" en presència seva, també va passar quan van passar la tutela del meu oncle al meu pare. Ho deuen fer per veure si "el incapaz" es pica¨?
No se,
També recordo que quan vam cridar el metge perquè el meu avi s'estava morint, el metge, davant seu, tan tranquil, va dir, ara estarà x temps agonitzant, els deixo aquests papers i quan estigui mort em truquen a tal número". Al·lucinant!

Jaume Pubill ha dit...

És força llastimós tot plegat això de la justícia.. Em sembla que és de les coses que menys ha evolucionat (junt amb l'església), Aquí a catalunya es fa encara tot en castellà, es fan les coses de forma encarcarada i amb un llenguatge que només entenen ells i referint-se a les persones i ales coses amb uns termes que fan feredat!
Però, bé... després de tot només cal felicitar-vos per aquest fill una mica granadet però que segur que us estima molt!
Una abraçada ben forta

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies, Maria. Noi, hi ha professionals que sembla que tinguin un armari al davant i no una persona. Jaume, sembla que hi hagis estat. Efectivament, tot en castellà. Prou bé que ho deus conèixer. Nosaltres estem contents, amb en Jordi, i em sembla que ell també. Tots plegats estem entretinguts!