dimarts, 6 de desembre de 2011

Una deessa que exigeix sacrificis humans

En D. és el marit d'una amiga. Viu a Barcelona i treballa en una fàbrica d'un poble del Baix Llobregat. No té cotxe. Per arribar a l'hora -comença a les 6 del matí- es lleva a les tres. Agafa metro, tren i bus. Les gairebé tres hores de trajecte les necessita també a la tornada si no és que algú l'acompanya un tros en cotxe. Per aconseguir aquesta feina ha fet tots els tests de rigor inclòs el curset on line de prevenció de riscos laborals. i va ser escollit entre diversos candidats per una empresa de selecció de personal. La seva pell és molt fosca i per aquest motiu ha costat que alguns companys -no pas tots encara- li dirigeixin la paraula. Com si hagués robat la feina a algú. Fa les feines que no vol ningú i no sembla que l'encarregat estigui disposat  a facilitar-li un aprenentatge que podria afavorir la seva promoció o, senzillament, la seva permanència en el lloc.
En aquest context em sap greu que polítics, editors i analistes es dediquin a recordar-nos com en som de mandrosos, poc motivats i poc esforçats els treballadors en comparació a Alemanya. La deessa economia exigeix reorganitzar calendaris, endurir condicions de treball, reduir el transport públic, limitar l'accés dels immigrants als permisos de treball, enviar molta gent a l'atur. Ser bons ciutadans no consisteix a ser generosos, solidaris i participatius. Consisteix a comprar sempre i a tot arreu, a votar qui li convé, a no qüestionar els preceptes econòmico-consumistes. I la deessa economia decideix que avui ens necessita per treballar a totes hores i en pitjors condicions, i que ja veurem quan i com ens jubilarem, i que demà s'instal·larà en un altre lloc més barat o amb menys exigències mediambientals. Els treballadors som com els kleenex: d'usar i llençar.
Jo crec que potser sí que s'haurien de revisar algunes festes. La Immaculada Concepció m'hi sobra, i el 12 d'octubre. Però no em sembla que els criteris de productivitat siguin els únics a tenir en compte. Sobretot perquè quan l'economia és més especulativa que productiva, no sembla pas que cap poderós hi hagi posat pegues, i així ens va. Potser em ve de la mediterranitat, però a mi m'agrada que les festes arribin desendreçades i cada any d'una manera diferent. M'alegra poder fer pont i no em sento obligada ni a consumir més ni a sortir forçosament. Després de 43 anys de treball (vaig començar als 12) tinc clar que no vull viure per treballar en una empresa, i això que la meva feina m'agrada molt. Potser convindria revisar moltes altres coses en relació a la productivitat: l'organització de les empreses, la competència professional dels qui remenen les cireres, la formació i l'actitud d'alguns treballadors. Però penso oposar resistència a canvis motivats exclusivament per la productivitat, que no tinguin en compte el rerefons cultural, tot i ser conscient que avui deu ser molt difícil posar-nos d'acord sobre celebracions d'origen religiós o patriòtic. Amb tot, em nego a quadricular la meva vida segons la racionalitat econòmica. Mercè Solé

1 comentari:

Noland ha dit...

Excelente. Me temo que en breve empiecen a recomendarle redirigir su vida a algo que no le afecte, como a aceptar la vida tal como es. En definitiva a aborregarle no sea que se una más de una conciencia en lo que venimos luchando, contra viento y marea desde hace ya un tiempo.
Mis más sinceras felicitaciones desde http://noland-politicamenteincorrecto.blogspot.com/.

Nos falta encontrar la manera de que otros que creen que el mundo no está hecho para las personas, arrimen el hombro o la voz y se empiece a oír lo suficiente para que los demás no permitan más ser esquilados como corderos