dilluns, 14 de juny de 2010

La llei de llibertat religiosa

Sortia al País d’ahir un llarg article explicant com està prevista la llei de libertat religiosa que prepara el govern espanyol i que, pel que sembla, es començarà a tramitar després de l’estiu. A mi m’ha agradat, i en destacaria sobretot tres punts:
1. Els funerals d’estat. Recordo encara amb angúnia els funerals per les víctimes de l’11-M. Si un estat democràtic vol organitzar un acte de record i acompanyament d’uns ciutadans que han mort en unes circumstàncies especialment rellevants, són les autoritats d’aquest estat les que han de programar el que es digui i faci en aquest acte, i no el representant d’una confessió religiosa. I si es vol que aquest acte tingui referències religioses, han de ser referències que corresponguin al conjunt dels morts, i no només als d’una determinada confessió. O sigui que, segons la llei, ens estalviarem una escena com la que vam viure aquell dia, amb el cardenal Rouco monopolitzant un acte que havia de ser de tots.
2. La presència d’autoritats civils en festes religioses. La llei diu que les autoritats civils poden participar en festes religioses, però que aquesta presència no ha de ser discriminatòria: és a dir, que si participen a la missa de Festa Major, faran bé de participar també, si els conviden, a la festa conclusiva del Ramadà, per exemple. A mi em sembla un bon plantejament, molt millor que aquell que pretén que les autoritats civils no han de participar en cap acte religiós. Perquè aquest segon plantejament, propi del laïcisme fonamentalista (i al qual, lamentablement, veig que ICV s’ha apuntat), parteix del principi que cal negar tota rellevància pública al fet religiós, cosa que vol dir negar el nostre patrimoni històric i cultural, i negar també la nostra realitat actual, en què el fet religiós és un espai de cohesió i dinamització social prou important com perquè resulti molt poc intel•ligent voler fer com si no hi fos. A part que no està gens malament que les religions vulguin donar un espai en les seves festes a les autoritats democràtiques: és un acte de reconeixement no gens negligible, en els temps que corren... (Això sí: caldria, aleshores, que les corresponents autoritats religioses no aprofitessin l’ocasió per “cantar la canya” a les autoritats civils allà presents...).
3. La no presència dels crucifixos i altres símbols religiosos en els edificis i actes públics. Així com l’anterior punt provoca el desacord del laïcisme fonamentalista, aquest provoca el del catolicisme també fonamentalista. I a mi, en canvi, com a ciutadà i com a creient, també em sembla una molt bona mesura. Els catòlics que s‘oposen a aquesta mesura i volen argumentar-la raonablement, diuen que el crucifix no és cap símbol de poder d’una religió concreta, sinó que és un símbol universal, el record d’algú que reflecteix el rostre de tots els condemnats i maltractats de la terra, i que manifesta l’entrega absoluta d’algú que va donar la vida al servei dels altres. I és veritat que el crucifix significa tot això, naturalment. Però el que passa és que, al llarg dels segles, aquest sentit originari del crucifix ha quedat sepultat sota tones d’actuacions de poder: allò tan penós i tan incoherent de “la creu i l’espasa”, vaja... De manera que no ens anirà gens malament que els crucifixos desapareguin dels llocs oficials de la nostra societat plural, perquè puguin recuperar algun dia aquest valor de símbol de tots els oprimits i de tots els qui han donat la vida pels oprimits.
(Per acabar, deixeu-me dir que la Mercè ja tornarà a escriure. No patiu, es només cosa de cansament). Josep Lligadas