Estic preparant un llibre que és previst que surti a l’octubre i que es dirà “Vint dones de l’Antic Testament”. I acabo d’escriure’n un capitolet, que sens dubtre serà el més breu del llibre, però que crec que té força gràcia. I aquí us el transcric.Som cap als anys 1300-1250 aC. A Egipte governa Ramsès II. Segons els historiadors, des de molts anys enrere en aquell país hi consta l’existència de tribus semítiques entre les quals s’hi compten nuclis de tribus hebrees. Si mirem als capítols 37-50 del llibre del Gènesi, aquesta presència seria la continuació d’una migració que havia tingut lloc cap al 1700 aC., quan Josep, el fill de Jacob, va tenir un important paper a la cort faraònica.
Però ara aquesta història queda lluny: “Un nou rei, que no havia conegut Josep, va pujar al tron d’Egipte...”, llegim al començament del llibre de l’Èxode. O dit d’una altra manera: ara els hebreus són simplement un grup nombrós d’immigrants en terra estranya, i no en queda res de la suposada bona posició que vagin tenir, potser, segles enrere. Un grup d’immigrants, a més, cada cop més nombrós, que ofereix mà d’obra barata però que alhora fa nosa i fa por.
El faraó decideix collar-los, els dóna feines cada cop més difícils i els amarga la vida tant com pot. Però tot i així els hebreus continuen multiplicant-se. I el faraó pren una decisió dràstica: que les llevadores facin morir els nens en néixer i deixin viure només les nenes.
I aquí apareixen aquestes dues dones, Xifrà i Puà, que només surten esmentades en una breu escena en aquest inici del llibre però que, pel que significa la seva actuació, sens dubte mereixen ser recordades. Diu el text:
Hi havia dues llevadores hebrees que es deien Xifrà i Puà. El rei d’Egipte els digué: “Quan ajudeu les dones hebrees en el part, si veieu que neix un nen, mateu-lo; si és una nena, deixeu-la viure”. Però les llevadores eren respectuoses de Déu i no complien les ordres del rei d’Egipte, sinó que deixaven viure els nens. Llavors el rei va cridar les llevadores i els digué: “¿Per què feu això de deixar viure els nens?” Elles respongueren al faraó: “És que les dones hebrees no són com les egípcies; són més valentes i, quan hi arriba la llevadora, ja han tingut el fill”. Déu va afavorir les llevadores, i el poble va créixer i arribà a ser molt nombrós. I a les llevadores, que havien estat respectuoses de Déu, ell els va donar una descendència.
Aquestes dues dones són tot un símbol de la resistència popular enfront de les mesures genocides del faraó. I una resistència, a més, que gosa riure’s subtilment de l’opressor: “És que les dones hebrees no són com les egípcies; són més valentes...”. La història acabarà malament, perquè el faraó, després d’això, decidirà fer matar directament tots els nens, i caldrà esperar que arribi un líder com Moisès per alliberar el poble de l’esclavatge. Però de moment, Xifrà i Puà queden per a la història com un doble signe: de la voluntat de plantar cara a l’opressió, i de la capacitat d’entendre que el que Déu vol és precisament aquest esperit de rebel•lió enfront dels opressors. Josep Lligadas
Però ara aquesta història queda lluny: “Un nou rei, que no havia conegut Josep, va pujar al tron d’Egipte...”, llegim al començament del llibre de l’Èxode. O dit d’una altra manera: ara els hebreus són simplement un grup nombrós d’immigrants en terra estranya, i no en queda res de la suposada bona posició que vagin tenir, potser, segles enrere. Un grup d’immigrants, a més, cada cop més nombrós, que ofereix mà d’obra barata però que alhora fa nosa i fa por.
El faraó decideix collar-los, els dóna feines cada cop més difícils i els amarga la vida tant com pot. Però tot i així els hebreus continuen multiplicant-se. I el faraó pren una decisió dràstica: que les llevadores facin morir els nens en néixer i deixin viure només les nenes.
I aquí apareixen aquestes dues dones, Xifrà i Puà, que només surten esmentades en una breu escena en aquest inici del llibre però que, pel que significa la seva actuació, sens dubte mereixen ser recordades. Diu el text:
Hi havia dues llevadores hebrees que es deien Xifrà i Puà. El rei d’Egipte els digué: “Quan ajudeu les dones hebrees en el part, si veieu que neix un nen, mateu-lo; si és una nena, deixeu-la viure”. Però les llevadores eren respectuoses de Déu i no complien les ordres del rei d’Egipte, sinó que deixaven viure els nens. Llavors el rei va cridar les llevadores i els digué: “¿Per què feu això de deixar viure els nens?” Elles respongueren al faraó: “És que les dones hebrees no són com les egípcies; són més valentes i, quan hi arriba la llevadora, ja han tingut el fill”. Déu va afavorir les llevadores, i el poble va créixer i arribà a ser molt nombrós. I a les llevadores, que havien estat respectuoses de Déu, ell els va donar una descendència.
Aquestes dues dones són tot un símbol de la resistència popular enfront de les mesures genocides del faraó. I una resistència, a més, que gosa riure’s subtilment de l’opressor: “És que les dones hebrees no són com les egípcies; són més valentes...”. La història acabarà malament, perquè el faraó, després d’això, decidirà fer matar directament tots els nens, i caldrà esperar que arribi un líder com Moisès per alliberar el poble de l’esclavatge. Però de moment, Xifrà i Puà queden per a la història com un doble signe: de la voluntat de plantar cara a l’opressió, i de la capacitat d’entendre que el que Déu vol és precisament aquest esperit de rebel•lió enfront dels opressors. Josep Lligadas
Comentaris