Les Santes d'una barcelonina que viu a Viladecans

De fet no sé què més es pot dir de les Santes, després de llegir la sèrie de set escrits d'en Ramon Bassas. A casa les Santes, l'ofici i la dormida de gegants, són també una petita tradició i una bona ocasió de saludar els amics mataronins amb qui fa temps que no ens veiem.

De les santes, jo en destacaria diversos aspectes que m'agraden especialment. D'entrada em diverteix la tradició, el dia 27, de rebre els regidors, que es troben a l'Ajuntament abans d'anar a la missa, amb una banda de música. L'entrada de cadascun és acollida amb un fragment de marxa. És inútil que intentin passar desapercebuts: la banda els persegueix. I resulta curiós de veure com cadascun afronta els seus minuts de glòria musical, amb corredisses incloses.

M'agrada també el fet que el consistori en pes vagi a ofici, tot i saber que és una acció cada cop més controvertida. En valoro el fet que l'Església de Mataró aquell dia s'obri explícitament a la ciutat i rebi les persones que la representen. I m'encanta veure el rector, vestit amb trajo i corbata, mudat, rebent les autoritats. I des del punt de vista ciutadà m'agrada el reconeixement de l'origen cristià de les festes i, sobretot, el fet d'escoltar una de les poquíssimes misses "clàssiques" que encara són vives com a obra litúrgica i no com a concert. La música de mossèn Blanch sembla una òpera de Bellini o de Donizetti, i és encantadora. Enguany hi havia convidats representants de la comunitat musulmana, cosa que té mèrit, pobres, perquè l'ofici dura ben bé tres hores, però que hi afegeix un altíssim valor de convivència. He de dir que em sembla una llàstima que la passejada de les autoritats des de l'Ajuntament fins a Santa Maria vagi acompanyada de crits o de llançament d'objectes. Hi ha molts moments per expressar el descontentament o la discrepància. No cal fer malbé la festa a ningú.

M'agrada el fet que el cor no estigui format per una entitat concreta, sinó per totes les persones que hi volen cantar, senzillament. M'agrada trobar-hi la Maria Escalas tocant i un munt d'amics cantant. I m'agrada, finalment, veure l'elegant Rovafaves, el meu gegant preferit, i la canalla cridant el "No n'hi ha prou" de rigor, cada vegada que els gegants pretenen entrar al cau de l'Ajuntament per dormir-hi en pau.
(Mercè Solé)
Per cert, la il·lustració correspon al cartell de les meves primeres santes, l'any 1995. Aquestes Juliana i Semproniana fent una copa imprimeixen caràcter